22 d’oct 2020

Anar al contingut

IDEES

La intel·ligència de la veritat

La intel·ligència de la veritat

Xavier Bru de Sala

Ara que la mentida és exhibida com una icona que havia estat malèfica, i ara que els mentiders compulsius de la cosa pública se'n foten de la pèrdua general de confiança, les escasses restes de la veritat adquireixen la textura de vetes d’or. No és el mateix entretenir-se llegint que sotmetre’s a un mestratge transformador. Em refereixo a Proust, com més va més a prop de substituir Shakespeare al centre del cànon que ens conforma perquè ens defineix. Que Proust tingui un contracte amb la veritat no és cap novetat. Sí que ho és la seva capacitat per descobrir on i com, sense ni tan sols parar-hi esment, revestim falsedats d’aparents veritats. Com que la mentida és molt astuta, per desemmascarar-la són imprescindibles una qualitat i precisió de l’instrumental emocional i del llenguatge analític que sense la ‘Recherche’ seria quimèric pretendre afinar.

Proust està cada vegada més a prop de substituir Shakespeare en el centre del cànon que ens conforma perquè ens defineix

Cal ser honest i arribar als extrems d’Albertine, ‘La Presonera’, la gran víctima de les febleses del protagonista Marcel, per compartir la idea subjacent sota aquestes paraules. «Estic espantada de pensar que sense tu m’hauria quedat estúpida. No ho neguis, m’has obert un món d’idees que ni sospitava», etc. En efecte, després d’aquesta declaració de la jove en nom i representació de tots els lectors que després de més d’un parell de milers de pàgines haurien d’expressar un agraïment amb iguals o semblants paraules, Proust es passa unes quantes demostrant com ella ja és capaç d’expressar-se a un nivell molt més alambinat. Però no per això s’esgota l’aventura de detectar la mentida i desenterrar la impostura.

En el nostre present de pèrdua de referents i de superficialitat amb què contribuïm a la incertesa que voldríem combatre, tots els grans autors són doblement víctimes: de les campanyes de lectura, indiscriminades per naturalesa i per tant sense distincions entre l’estupidesa i el geni, i d’un ‘bestsellerisme’ que sovint contribueix, si així es pot dir, a embrutir i confondre els esperits dels lectors, en comptes d’encaminar-los a la intel·ligència de la veritat.