¿I si cremem 'L'Atlàntida'?

Per si fos poc, recordarem que Menéndez y Pelayo qualificava Verdaguer com el poeta més dotat d’Espanya, igual o superior a Víctor Hugo. Tot això, que ja seria més que suficient per als que des de l’esquerra més esquerrana pretenen ajustar comptes amb la part de la història que consideren útil sinó a les seves finalitats sí a les filigranes estètiques del seu ballet moral (Kundera), empal·lideix i fa empal·lidir de ràbia als que arriben a saber, ni que sigui de nom, que ‘L’Atlàntida’ és, de manera més que simbòlica, un cant patriòtic a Espanya i la seva gesta més gran, el descobriment d’Amèrica, complerta, com recull i detalla Verdaguer, gràcies a la donació de les joies d’Isabel.

Renegar d’un clàssic

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Qualsevol monument a una figura del passat és un símbol portador de contingut i significat biogràfic. El fet de passar per davant equival a retre-li homenatge. Els unionistes, per exemple, s’han d’empassar tot i que no els agradi l’escultura gairebé ciclòpia de la plaça de Catalunya dedicada el coronel Macià. En canvi, els poemes, com qualsevol obra d’art, no reflecteixen necessàriament les peripècies vitals dels seus autors i som ben lliures d’accedir-hi o no. Però en un sentit moral, renegar d’un clàssic per raons ideològiques equival a cremar-lo en esperit.

La mateixa Barcelona que s’havia entusiasmat amb ‘L’Atlàntida’ el 1877 és la que es dedica un homenatge a ella mateixa, al seu impuls ambiciós i optimista, amb el monument a Colom, inaugurat l’any de la gran Exposició. Molt a veure amb la voluntat d’expansió de la qual som hereus. Res a veure amb les posteriors atrocitats del colonialisme.