12 jul 2020

Anar al contingut

Editorial

Després de l'alarma, la reconstrucció

Més enllà de picabaralles, els partits s'han de comprometre a la sortida de la crisi, amb el fons de la UE i els Pressupostos com a principals envits

firma editorial català

El Periódico

Després de l'alarma, la reconstrucció

Rodrigo Jimenez

Els tres mesos d’estat d’alarma han finalitzat i Espanya torna a una normalitat que no podrà ser com la d’abans perquè caldrà tenir sempre la vista pendent en els possibles rebrots i perquè costarà molt recuperar el camí econòmic i social que es començava a transitar amb èxit després dels anys terribles de la crisi iniciada el 2008. Ara, la pandèmia del coronavirus ha interromput aquest camí per suportar una crisi encara més gran, si és possible, tot i que la recuperació, si es fan les coses bé i s’ha après de l’experiència, pot ser més ràpida que la de després de la gran recessió.

L’estat d’alarma ha transcorregut amb molta angoixa, massa improvisacions, bastants errors i una crispació política excessiva. Però també amb bona voluntat i el balanç –tot i que el nombre de morts és molt alt, s’agafi la xifra que s’agafi– podria haver sigut molt pitjor, perquè és indubtable que la duresa del confinament de la població ha servit per evitar desenes de milers de morts, com es pot comprovar al comparar-ho amb els països que encara van tardar més a reaccionar que Espanya. Davant la possibilitat d’un rebrot, és ineludible reforçar la sanitat pública, a la qual es destinarà ja un punt més del PIB, i constituir la reserva estratègica de material de què va parlar Pedro Sánchez en la seva última compareixença a la televisió.  

La crispació no ha disminuït en els últims dies i és previsible que augmenti en intensitat de cara a les eleccions autonòmiques d’Euskadi i Galícia del 12 de juliol i amb l’expectativa de celebrar les catalanes a la tardor. El pròxim cap de setmana estan previstos diversos mítings, però aquest diumenge a Galícia Pablo Casado ja no va malgastar l’oportunitat d’acusar al Govern d’amagar el nombre real de morts i d’assegurar que a les autonomies on governa el PP hi ha hagut menys morts a les residències de gent gran que a les que depenen del PSOE. Aquesta afirmació es pretén fer compatible alhora amb el fet de responsabilitzar de les residències Pablo Iglesias, en una lamentable subhasta per adjudicar al contrari la culpa de les morts. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però, més enllà de les picabaralles polítiques del dia a dia, de les quals no es deslliurarà tampoc la represa de la taula de diàleg sobre Catalunya prevista per al juliol, els partits polítics s’hauran de comprometre a l’hora de la veritat de posicionar-se sobre la reconstrucció del país. El primer envit és la posició sobre el fons que la Unió Europea ha d’aprovar el juliol –un altre retard seria suïcida– per un valor de 750.000 milions d’euros –dues terceres parts, en principi, en subvencions– i davant el qual el PP se situa al costat dels falcons del nord d’Europa exigint un enduriment de les condicions. El Govern i l’oposició haurien de tenir una posició comuna per facilitar un acord, perquè del que es pacti a Brussel·les dependrà en gran part la reconstrucció econòmica i social i la seva durada. 

L’altre camp de batalla serà l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat. Sánchez vol explorar pactes en totes les direccions, inclòs el PP. El primer partit de l’oposició, no obstant, està immers en un debat intern entre els qui són partidaris de donar suport als comptes i els qui continuen apostant per erosionar el Govern perquè no pugui esgotar el mandat. No obstant, la idea d’arribar a pactes de geometria variable és la que cal intentar i no reduir a acords amb els partits de la investidura, que és el que voldria Unides Podem, fins i tot a risc d’estar sotmès als vaivens negociadors d’ERC, pendent de la seva pugna preelectoral amb Junts per Catalunya. El veto d’entrada d’ERC a Ciutadans en un hipotètic pacte pressupostari no és acceptable, i a la inversa, tampoc ho és el de Cs a ERC. L’obligació de Sánchez és intentar un acord com més ampli millor i la dels altres partits fer-ho possible.