El Tribunal Suprem i l'àmbit lingüístic del valencià

El Suprem, doncs, no obliga que les notificacions i comunicacions siguin únicament en castellà, tot i que certament impedeix que siguin exclusivament en valencià. En tot cas, com sol ocórrer amb aquests assumptes, s’ha suscitat una gran polèmica. Alguns mitjans retreuen a Quim Torra que hagi afirmat que continuarà fent servir el català per comunicar-se amb el País Valencià i les Balears. Crec que s’equivoquen; si ho continua fent no desobeirà la sentència que comentem, perquè aquesta es refereix a un decret valencià i no a una norma catalana. Però em sembla que també s’ha equivocat el Tribunal Suprem, perquè es podia interpretar el decret valencià d’una manera diferent, més conforme amb el dret a l’autonomia que figura a la Constitució (article 2) i amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional en matèria de distribució de competències.

Cal recordar que l’article 2 de la Constitució no es limita a proclamar la «indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols». Continua dient que «reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes aquestes». Sent l’autonomia un dret constitucional, s’hauria d’acceptar que qualsevol interpretació de les normes ha de buscar aquella que, respectant la distribució de competències, permeti el marge d’autogovern més gran. La regulació del valencià, com a llengua cooficial, és una competència que, partint de la Constitució (article 3), es concreta a l’article 6 de l’Estatut valencià.

Les llengües cooficials comunes

El Tribunal Suprem posa el focus en els aspectes procedimentals. D’una banda, invoca l’article 149.1.18è de la Constitució (CE), que atribueix a l’Estat la competència per fixar el procediment administratiu. I, més concretament, el Suprem remet a l’article 15.3 de la llei 39/2015, que regula l’ús de les llengües cooficials per part de les administracions autonòmiques. S’indica que és obligatori traduir els documents que hagin de fer efecte fora del territori de la comunitat. Ara bé, aquest mateix precepte té un incís final que diu que si aquests efectes han de tenir lloc «en una comunitat autònoma on sigui cooficial aquesta mateixa llengua diferent del castellà, no en serà necessària la traducció».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des del meu punt de vista, l’Administració valenciana és la competent per determinar si la llengua cooficial en una altra comunitat autònoma és «la mateixa», tot i que tingui un nom diferent. Si la persona que rep la comunicació en valencià prefereix, per la raó que sigui, el text en castellà, el decret impugnat li reconeix aquest dret. Que el valencià i el català poden considerar-se denominacions de la mateixa llengua ho va admetre el Tribunal Constitucional en la seva STC 75/1997, fonament jurídic (FJ) 4, per la qual cosa el decret valencià pot tranquil·lament referir-se, si vol, a «un mateix àmbit lingüístic». I a més, el mateix Tribunal Constitucional té jurisprudència sobre l’esmentat article 149.1.18è (CE) que reforcen la competència de la Generalitat valenciana. Penso en l’STC 227/1988, F32, que diu que, quan la competència legislativa sobre una matèria ha sigut atribuïda a una comunitat autònoma, a «aquesta compleix també l’aprovació de les normes de procediment administratiu destinades a executar-la, si bé hauran de respectar-se en tot cas les regles del procediment establertes en la legislació de l’Estat dins de l’àmbit de les seves competències».

Hi havia arguments per salvar el decret valencià, i és una llàstima que el Tribunal Suprem hagi optat per una altra visió.