Un dolor compartit

Els testimonis que està compartint aquests dies la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO  –un dolor que uneix els que no van poder acompanyar els seus éssers estimats en el seu últim viatge i els que ens sentim commoguts per les seves paraules–, són alhora un comiat personal i un homenatge col·lectiu. Les condicions de confinament de la població a casa seva i d’aïllament dels malalts atesos en centres sanitaris van ser determinants per contenir la propagació del contagi, però el preu pagat per moltes famílies va ser tan elevat com inoblidable: perdre algú hospitalitzat sense poder-lo acompanyar en el tràngol. Els experts parlen d’una gestió incompleta o impossible del dol en l’àmbit familiar en aquestes circumstàncies. Aquest mateix dol difícil de processar, davant situacions d’una profunditat emocional inclassificable, arriba, o hauria d’arribar, a tothom.

Potser el comportament del personal sanitari, que va pal·liar com va poder l’absència dels parents, va atenuar en part la solitud de les víctimes. El preu en vides pagat pels professionals és així mateix inoblidable i ha sigut justament reconegut pels ciutadans amb aplaudiments en els pitjors dies de la pandèmia. Però la veritat és que els testimonis que compartim remarquen el gran buit que senten tots aquells, tancats a casa, van haver d’afrontar l’anunci d’una mort. No hi va haver cap altra manera d’impedir les xarxes de contagi, però aquesta realitat indiscutible amb prou feines serveix com a consol davant la pena per la pèrdua patida.

Perquè es tracta d’un drama transversal, compartit per una societat, que ha vist molt alterada manifestació dels seus afectes, ningú ha de monopolitzar el record i l’homenatge a les víctimes. Fer-ho és una grolleria, una manipulació interessada de la seva memòria i un afront a les famílies, amb un dolor que es pretén utilitzar de forma malintencionada. L’espectacle ofert al Congrés amb massa freqüència ha sigut, en aquest sentit, reprovable, fins i tot després que s’establissin deu dies de dol nacional. No tot val en política, i molt menys grimpar amb la memòria dels morts.

L’experiència col·lectiva viscuda durant tres mesos, els encerts i els errors comesos per totes les administracions a l’afrontar una crisi sense precedents i la immensa llista de vides perdudes han de fer reflexionar, respectar el record de qui ens va deixar i posar remei a deficiències clamoroses. Entre aquestes, el funcionament de les residències de gent gran, els recursos de què disposen per garantir la dignitat dels internats i el seu control públic. És evident que una part de la tragèdia viscuda per moltes famílies és conseqüència de les condicions de gestió i atenció en alguns d’aquests centres, enfocats a garantir una rendibilitat màxima amb uns recursos mínims o, en tot cas, insuficients. I a la falta d’entesa per part dels serveis públics sobre el que passava entre les seves parets. I això no ha de tornar a passar.

Quan passi la tempesta de la pandèmia cal evitar que les víctimes de la malaltia passin a ser poc més que una estadística sanitària, o un record circumscrit a l’àmbit de qui notarà la seva absència. El cost humà del que s’ha viscut és massa alt i massa pertorbador com per no preservar de l’oblit la memòria dels absents. Ni la crisi social en potència, ni la devastació econòmica causada per la congelació de tots els sectors, ni la urgència de tornar a posar en marxa els engranatges de l’economia i la vida col·lectiva han d’amagar el fet que el mal ens ha privat per sempre de compartir el futur amb tanta gent. Ho escriu una lectora a la seva carta: «Mai res omplirà el buit que m’ha deixat el teu adeu». Aquest és el rastre inesborrable que deixa el coronavirus.