Fugida cap al passat

Que el general Lee s’hagi despertat ruixat amb pintura no hauria d’estranyar ningú que conegui el que es jugaven els negres en la guerra civil nord-americana. De la mateixa manera, que el rei Leopold hagi sigut vandalitzat no hauria d’estranyar ningú que hagi llegit la biografia de Hochschild sobre les atroces matances perpetrades al Congo. Comprensió cap aquests i altres actes, tota, però també preocupació per una revisió de la història que amenaça d’esborrar textos, fer caure estàtues o censurar escenes de cine. Com si obliterant les barbaritats d’ahir li guanyéssim la batalla al racisme d’avui.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Em sembla mil vegades més efectiu que el cap dels Mossos, Eduard Sallent, reconegui que hi ha un biaix ètnic en les identificacions de carrer de la policia catalana, i afirmi que cal erradicar-lo, que proposar desmuntar l’estàtua de Colom com ha fet Jéssica Albiach. Més efectiu per a les persones racialitzades que pateixen discriminació i més pedagògic per a la majoria. No estic en contra de descavalcar les efígies mes ofensives, com va fer l’ajuntament amb el marquès de Comillas, reconegut negrer del segle XIX, però tot té un límit. I si aquest límit es traspassa, la pedagogia deixa d’operar i es corre el perill de donar carnassa al populisme conservador. Per exemple, atemptant contra qui va liderar la reacció europea contra el nazisme. Una cosa és denunciar que Churchill va ser racista, a més d’antifeixista, i una altra llançar-lo a la paperera de la història.   

Menys fer caure estàtues i més aprovar lleis. Menys treure pel·lícules i més reescriure llibres d’història. Menys fugir cap al passat i més aprofitar l’onada d’indignació desencadenada pel crim de Minneapolis per erradicar el racisme que encara impera en la nostra societat.