El debat que sí que hem de mantenir

El debat polític continua enfangat entre acusacions irades i una judicialització de la gestió de l’epidèmia inèdita en l’actual context europeu –tot i que a Espanya els precedents sobre com no abordar un problema real, plantejant-ho en canvi en forma de política querulant, no siguin pocs–. Continuem encallats en la distribució de culpes abans que en el necessari aclariment de responsabilitats en el moment degut i la recerca de solucions. Mentrestant, la sessió celebrada ahir en la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica del Congrés dels Diputats va ser un exemple dels debats que sí que haurien d’ocupar l’espai central de la discussió pública. La compareixença de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, i del president de la CEOE, Antonio Garamendi, va ser precedida d’una roda de premsa conjunta dels sindicats CCOO i UGT, que van avançar les propostes que plantejaran la setmana pròxima quan compareguin davant aquesta mateixa instància parlamentària.

Les propostes de les diferents parts que han de protagonitzar el diàleg social no són necessàriament coincidents. I serà molt més difícil arribar a acords que afrontin, necessàriament, problemes estructurals de l’economia espanyola del que ho ha sigut, per la seva dimensió o urgència, arribar a punts de trobada en matèries com el salari mínim, la compensació pel cessament d’activitat d’autònoms o els ertos que han frenat l’impacte de l’atur en aquest primer embat de la crisi. Però totes comparteixen un esperit constructiu que tant es va trobar a faltar ahir en l’eco, en forma d’aplaudiments o retrets, que van rebre per part dels interlocutors polítics a les mans dels quals hi ha la possibilitat d’un mínim consens sobre les mesures per afrontar la crisi econòmica més gran en dècades.

D’una banda, mentre la patronal incideix en la necessitat de facilitar la travessia del desert a les empreses amb moratòries fiscals, els sindicats indiquen l’oportunitat d’augmentar la pressió fiscal a les rendes més altes per afrontar l’immensa esquerda en els comptes públics. Els primers reclamen un tracte especial per reactivar ràpidament el sector turístic, una sisena part del volum de l’activitat econòmica espanyola, mentre que els sindicats reclamen prioritzar la recerca de models alternatius. Només, i no és poc, dos grans punts de coincidència. La necessitat d’apostar per la reindustrialització, posada en evidència pels traumàtics casos de Nissan i Alcoa o la falta de subministrament d’elements essencials durant el pitjor moment de la crisi sanitària, i la necessitat d’ampliar i estendre fins allà on sigui materialment possible els diversos sistemes de protecció de l’atur. Des de la durada de diferents subsidis especials una vegada superat l’estat d’alarma fins al mecanisme dels ertos per la Covid, que Treball vol portar al Consell de Ministres del pròxim 16 de juny tot i que l’acord entre sindicats i patronal encara no és pròxim. Aquí serà necessària molta flexibilitat (i un esforç de gestió extremadament complex) per adaptar aquest instrument que ha sigut clau fins ara a les molt diverses condicions en què cada sector econòmic està podent afrontar, de manera plena, parcial o encara sense un horitzó clar, la tornada a l’activitat.

Els sindicats assenyalaven ahir una altra incògnita en l’horitzó: la possibilitat que el tercer trimestre estigui marcat per una caiguda salarial extensa pels ajustaments necessaris per mantenir la viabilitat empresarial, però que alhora pot dificultar que el consum eviti que l’economia s’enfonsi. Amb tot, res del que és a sobre de la taula serà possible mentre continuïn les reticències de països com Holanda, reconegudes ahir per la ministra Nadia Calviño, que han impedit de moment avenços en el debat sobre el fons de recuperació de 750.000 milions d’euros proposat per la Comissió Europea. En les cimeres previstes per a finals de juny i principis de juliol estarà tot en joc.