28 d’oct 2020

Anar al contingut

IDEES

Pau Donés, en una sesión de fotos para EL PERIÓDICO.

FERRAN SENDRA

Els tatuatges profunds de Pau Donés

Pau Arenós

No sé com s'ha de gestionar un càncer, però aquest home ho va fer amb un optimisme i amb una enteresa exemplars


Va ser el mateix Pau Donés qui va proposar despullar-se, i en més d’un sentit, per a la sessió de fotos amb la revista ‘Dominical’, que va fer Ferran Sendra a finals del 2015 i en la qual va intervenir la periodista Núria Martorell com a imprescindible negociadora. Les crues –i alhora boniques– imatges en blanc i negre semblen dibuixades amb la violència del grafit.

Pau va mostrar un cos ple de tatuatges i amb les recents cicatrius del pas pel quiròfan. Eren alteracions a la pell: unes, voluntàries; les altres, forçoses. Totes explicaven, d’alguna manera, la seva vida. Les ferides del bisturí apareixien com els tatuatges més simples i els més complexos. Els profunds.

La severitat de les fotografies contrastava amb l’estat d’ànim del músic. El vaig entrevistar pensant que s’anava a morir i ell va mostrar una vitalitat desafiadora. El pronòstic era dolent. El seu càncer, rar. Ja en l’última pregunta va tenir una resposta profètica, tot i que llavors prometia esperança. ¿Quant podia viure?, es va interrogar a si mateix en aquesta conversa compartida amb l’oncòloga Elena Élez. «Si mirem l’estadística d’abans de la medicina molecular, cinc o sis anys. Amb el que fan ara, cinc, sis anys o tota la vida». Han passat cinc anys. Aquest 2020 és una merda.

Hi va haver moltes intimitats. Alguna d’una incòmoda funcionalitat, com ara que portava faixa per protegir l’agredida anatomia. Una altra va ser d’alt impacte en una xerrada emocionalment esgotadora: em va dir que la seva mare s’havia suïcidat. «Vaig perdre la meva mare als 18 anys, i el càncer, al costat d’això, és un refredat». L’endemà, va demanar que suprimís la revelació, cosa que vaig fer. Anys després ho va explicar en un llibre autobiogràfic. 

L’últim missatge que vam intercanviar va ser al novembre. El vaig convidar a la presentació d’una novel·la. Va respondre a la seva manera: «Estic vivint a Kalifornis, Pau. Abraxada». De Kalifornis a la Vall d’Aran. «Soc de muntanya», deia.

No sé com s’ha de gestionar un càncer, però aquest home ho va fer amb un optimisme i amb una enteresa exemplars.
‘Abraxada’, Pau.