Les prioritats i l'educació

Amb l’arribada de la fase 2 a Barcelona, el seu entorn metropolità i Lleida, tot Catalunya ha recuperat un nivell mínim d’activitat en tots els àmbits. Només un indici encara del pols social, no ja anterior a l’inici de la pandèmia, sinó al que s’aspira en les condicions de la nova normalitat. Transports públics, grans comerços o centres culturals progressen al ralentí, esperant que torni la confiança, es consolidin els comportaments de precaució en les interaccions socials i es desbloquegi gradualment la mobilitat interior i exterior.

Les zones que aquest dilluns han accedit a la fase 2 estan en condicions de tornar a obrir els centres educatius quan només falten 10 dies perquè s’acabi el curs. Una mesura, tal com s’ha aplicat a Catalunya, eminentment de caràcter simbòlic i que se circumscriu a un últim contacte físic, de contingut més emocional que acadèmic, amb horaris reduïts i una llarga sèrie de condicionants, excepte a les aules d’educació infantil per a les famílies en situació d’urgència social o que demostrin que no tenen cap altra solució factible, ja que treballen de forma presencial fora de casa.

Poca presència d’alumnes

La reobertura dels centres, gairebé tres mesos després de l’obligat tancament per l’extensió de la pandèmia, s’ha desenvolupat amb les prevencions establertes, des de la distància social a la higiene, sense transport escolar ni servei de menjador i amb molt poca presència de l’alumnat. Es podria argumentar que aquesta circumstància mostra que la quinzena final d’activitat ja era prescindible; però també, amb fonament, que la falta d’assistència evidencia que tal com s’ha plantejat no respon a les necessitats reals de les famílies i els alumnes en aquest moment.

La reobertura ha generat, com han expressat molts centres, dubtes i controvèrsies entre la plantilla dels centres i les famílies, i un malestar lògic per part d’aquestes. S’ha procedit a reobrir les escoles i els instituts en un entorn d’indefinició per part del Departament d’Educació, amb instruccions tardanes i no sempre clares. Després de la consigna de confiar en l’autonomia organitzativa de cada centre, l’Administració ha descarregat gran part de les seves responsabilitats en la direcció dels centres i la iniciativa de la seva plantilla. Responsabilitat que no tots han assumit amb el mateix convenciment i que alguns sindicats han rebutjat fins i tot per la via judicial. Entre els docents més reticents a la reobertura dels centres  s’ha insistit que l’escola no és cap guarderia. És cert que la recuperació d’una certa activitat acadèmica s’ha produït quan l’activitat laboral de les famílies s’ha anat reprenent i generant més dificultats d’organització domèstica, cosa que envia precisament aquest missatge. Però tampoc encaixa amb el discurs sobre el valor capital de l’ensenyament que, per davant de recuperar l’activitat escolar possible en condicions de seguretat, hagi passat la discussió sobre mitjans i condicions per reactivar activitats de lleure, esportives o comercials.

En l’actual model d’organització del temps i de distribució de funcions entre la família i l’escola, aquesta se situa com un pivot essencial, amb una funció social que no pot deixar en suspens durant mesos, ni quedar limitada a la formació telemàtica, com no han quedat inactius molts altres serveis essencials. Després d’aquesta breu temptativa de tornar a l’escola pesen els dubtes sobre l’inici del curs que ve, en què s’hauran de posar sobre la taula qüestions candents. L’encaix i la igualtat d’accés a l’ensenyament per mitjans digitals més enllà de l’última emergència, la dotació de professorat i d’espais necessària per fer front a unes condicions de seguretat sanitària exigents i el paper de l’escola com a recurs per atendre multitud les necessitats que es faran més apressants o sorgiran en els temps durs que ens esperen.