El dilema del turisme

El moment més àlgid de la pandèmia de coronavirus va coincidir a Espanya amb l’inici de la temporada turística, els preparatius per reobrir els establiments i la mobilització del sector de cara a la Setmana Santa. Va ser llavors, just en la primera presa de contacte habitual per saber com funcionarà el període estival, quan es va imposar el confinament més sever i quan les perspectives futures plantejaven un panorama certament desolador, gairebé catastròfic. El turisme, un dels principals motors econòmics del país, amb una aportació del 12,3% del PIB i uns 2,6 milions de llocs de treball directes, trontollava no només per haver hagut de tallar d’arrel les expectatives més immediates, sinó perquè la situació de llavors feia preveure un estiu pràcticament en blanc.

Fins i tot vivint encara en un estat d’alarma que es prolongarà previsiblement durant el mes de juny, la progressiva desescalada i l’entrada d’una gran part del país en unes fases de més relaxació han contribuït a suavitzar el pessimisme amb què el sector encarava una temporada que es presentava crítica. La percepció de veure el got mig ple o mig buit depèn de la perspectiva amb què analitzem un sector que presenta moltes variables, des de l’establiment familiar i pròxim fins a les destinacions llunyanes, des de l’hotel de gran capacitat fins a la casa rural. I és aquí, justament, en aquesta diversitat d’interessos, on es plantegen els dubtes sobre els resultats que s’esperen de la temporada.

Expectatives, no reserves concretes

Com expressen algunes veus de la patronal, el turisme ha deixat l’uci, però encara és aviat per saber com evolucionarà en la seva recuperació. La demanda es comença a moure, si bé és cert que estem parlant d’expectatives i no de reserves concretes, ja que bona part de la població –la que no ha patit directament els efectes econòmics de la pandèmia– oscil·la entre la necessitat d’abandonar la càrrega emocional d’aquests mesos d’enclaustrament i la precaució a l’hora d’emprendre projectes vacacionals. Ens referim, en primera instància, al turisme nacional, que, a hores d’ara, i en funció de les característiques de cada regió, es contempla com la panacea, amb l’arribada de la fase 3 a tot el territori nacional i la possibilitat de dur a terme viatges entre províncies i comunitats. Trajectes de proximitat, amb cotxe, amb destinacions segures i conegudes, amb estades més llargues, deixant l’exòtic per a una altra ocasió.

La pregunta clau és si aquest tipus de client serà capaç d’ajudar a salvar la temporada o, com a mínim, a evitar que es generin pèrdues insostenibles. S’ha de recordar la xifra de 83,7 milions de turistes estrangers que Espanya va registrar el 2019. És aquí on s’entaula la batalla de les xifres positives del sector. El tancament de fronteres, la pràctica desaparició dels vols comercials i l’encara vigent quarantena per als que arriben són factors que no conviden a l’optimisme, ja que és en el turisme de gran volum on es basa la vitalitat econòmica del sector. Ja se senten veus, en especial en zones frontereres, que advoquen per no esperar a l’1 de juliol perquè els turistes que provenen d’altres països –que també poden considerar-se de proximitat o domèstics, en l’àmbit europeu– puguin entrar i disfrutar aquí les seves vacances. I també se sospesa la possibilitat d’establir «corredors aeris segurs» amb determinats països per assegurar el flux d’arribades.

Combinar el màxim nombre possible de visitants amb les fórmules de protecció i distanciament establertes per les autoritats serà el repte d’un sector capital en l’economia que, sense arribar a l’eufòria, almenys contempla un panorama menys desolador que el de fa uns mesos, amb una acceleració gradual que hauria de desembocar en una temporada certament singular i complicada, però amb uns paràmetres que ara semblen més encoratjadors.