Editorial

Sense fronteres metropolitanes

Era inviable intentar mantenir separada la ciutat de Barcelona i la resta d'un entorn metropolità totalment interconnectat

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp53527581 barcelona 25 05 2020 coronavirus el tr fico en el  rea de ba200525180145

zentauroepp53527581 barcelona 25 05 2020 coronavirus el tr fico en el rea de ba200525180145 / JOAN CORTADELLAS

La Generalitat de Catalunya va fer una qüestió de principis rebutjar la divisió  provincial com a marc de referència per definir territorialment els diferents ritmes de la desescalada en el confinament. Era necessari delimitar els àmbits en els quals la transmissió del virus es frenava amb major o menor rapidesa i s’anava disposant de l’operatiu per detectar i aturar els focus d’infecció que trenquessin localment la clara tendència a la baixa de la transmissió de la malaltia.

Hi va haver molt de sobreactuació per mantenir la dinàmica de greuge en el rebuig d’una circumscripció que tenia sentit com a marc general en el conjunt de l’Estat sempre que estigués oberta a l’adaptació, com així va ser, a les diferents situacions territorials. Però al marge del discurs polític, l’adopció de la regió sanitària com a referent en el cas de Catalunya tenia també la virtut de permetre una flexibilitat i adaptació a les realitats diferents i canviants dels diferents territoris. Això, per exemple, va permetre a les comarques del Pirineu avançar el seu desconfinament sense haver d’esperar que el conjunt de la província de Lleida estigués en condicions de fer-ho. O que la Catalunya central anés un pas més endavant sense haver d’esperar que ho fes la conurbació metropolitana de Barcelona, que pel seu volum de població, densitat, interconnexió i incidència de la malaltia requeria precaucions addicionals. Aquesta flexibilitat es va saber mantenir també al considerar que les àrees de salut de dues comarques, el Garraf i el Baix Penedès, també podien tenir una consideració diferenciada.

Aquesta ductilitat, en canvi, no s’ha apreciat a l’hora d’abordar una de les conseqüències secundàries de l’opció per  la regió sanitària, amb la resistència del Departament de Salut, fins ahir mateix, a esborrar les fronteres dibuixades entre  les regions metropolitanes sud, nord i la ciutat de Barcelona, que impedeixen traslladar-se sense causa justificada entre elles i converteixen Barcelona en l’única capital espanyola confinada respecte al seu entorn immediat. Tres zones administrades com a regions sanitàries de forma separada per molts motius administratius (el gran volum de població a atendre, les característiques especials de la xarxa d’atenció sanitària a la ciutat de Barcelona, amb un consorci que agrupa centres de la Generalitat i municipals) però que no obeeixen a cap separació física que sigui real ni que tingui utilitat per abordar territorialment l’epidèmia del coronavirus.

Al contrari, com han hagut de recordar una trentena d’alcaldes metropolitans, es tracta d’una àrea essencialment interconnectada, i encara més quan torni progressivament a l’activitat, amb desplaçaments necessàriament intermunicipals entre llocs de residència i treball, entre comerços i centres logístics... Fins a l’extrem, com a exemple paradigmàtic, que fins i tot una línia de metro, la línia 1, o les rondes creuen les tres regions sanitàries en qüestió. Només una evolució negativa justificaria que el Govern no accepti la petició de Salut, que a la fi ha arribat, de tractar l’àrea metropolitana com una unitat. I només una actitud irresponsable dels ciutadans davant de l’aixecament de les mesures més restrictives explicaria un pas enrere. 

Just ahir, el Ministeri de Sanitat va difondre una versió actualitzada de les dades de contagis i morts, depurada dels casos que es notificaven amb retard, que oferia un panorama encara més positiu que el dels últims dies. Però alhora, la Generalitat proposava retardar el progrés de Lleida a la fase 2 per un repunt de la transmissió del virus. És un recordatori del preu que es pot pagar si institucions i ciutadans relaxen les precaucions necessàries mentre s’aixequen les restriccions a la mobilitat, l’activitat econòmica i les relacions socials.