01 des 2020

Anar al contingut

Anàlisi

El virus i l'estabilitat

ANDRES BALLESTEROS

El virus i l'estabilitat

Xavier Bru de Sala

El carrusel de la política volta desbocat. El dia que afluixin, descobrirem que tots són allà mateix, una mica marejats, però allà on eren abans de la pandèmia

Com que en la present situació de tanta gravetat és del tot impossible esperar dels polítics que recordin els avantatges del consens, com a mínim podrien embridar una mica –no direm refrenar i menys encara aparcar– les seves ànsies per ampliar o no perdre les seves parcel·les de poder. Fins que en efecte comencem a sortir del túnel, la prioritat ciutadana és acomodar-se a la nova normalitat. Després ja farem balanç, passarem comptes i tot seguit anirem mansament a omplir tantes urnes com convingui, que amb la tongada que portàvem els últims anys ja no vindrà d’un pam.

Ben al contrari del que dictarien la lògica i la moderació exigides per les circumstàncies, l’activitat s’accelera. El carrusel de la política volta desbocat. Si abans del virus les aliances havien de ser estables, el soci confiar en el soci i els pactes mig complir-se, ara resulta que els valors essencials s’han convertit en mitjons foradats. Si abans s'havia acabat la legislatura catalana ara resulta que ja no. Dalt dels seus cavallets, tots s'empaiten però no s’atrapen mai. Només circumval·lacions, cap rumb, objectiu o full de ruta de la mena que sigui. El dia que afluixin, descobrirem que tots són allà mateix, una mica marejats, però allà on eren abans de la pandèmia.

Ara bé, una cosa és jugar amb irresponsabilitat i una altra molt diferent jugar-se-la de debò. Encara que no ho confessin, els alegres privilegiats dels cavallets tenen vertigen electoral. Com que la inestabilitat propiciada per Sánchez li pot costar veure's descavalcat per la desconfiança galopant dels seus possibles socis, no hi ha dubte que es dedicarà a reconfortar-los. Malgrat les suposades bones perspectives, la camisa de Pablo Casado ni li toca la pell per si Vox li clava estocada. Pablo Iglesias porta la seva enganxada al cul de la cadira, per això aguantarà tantes humiliacions com convingui, perquè si no ho fa sortirà disparat del corser del poder, ni que el seu sigui de fireta. El problema són els altres socis, la imprevisibilitat total sobre la composició de les majories i els seus costos. De beneficis, és clar, més val no parlar-ne.

Per part catalana, Puigdemont tem que els dards de traïció botiflera llançats contra Esquerra no bastin per proporcionar-li nova victòria, i ja serà molt si el radicalisme verbal de Torra, que cap fet acompanya sinó a l'inrevés, no desviï, per una banda, vots postconvergents moderats als nous espais de sobiranisme centrista i, per l’altra, vots farts de tant llautó cap al pàrquing del radicalisme impertèrrit. La cadena de temors dona la volta sencera als cavallets, de manera que és el vertigen, no el sentit d’Estat ni la responsabilitat davant de l’excepció, el que manté l’estabilitat, ni que sigui de manera indirecta i paradoxal. Per això, i per molt que perorin, perduren un parell de consensos bàsics subjacents: que l’statu quo es mantingui, tant a Madrid com a Catalunya, i que la independència vagi per llarg. Mentrestant, que el carrusel no deixi de girar. I ja fora molt si a una velocitat menys esbojarrada.