30 maig 2020

Anar al contingut

Idees

Un confinament més llarg

Quique Garcia

Un confinament més llarg

Jordi Puntí

Des del punt de vista col·lectiu, un confinament més llarg hauria tingut més força com a advertència i amenaça. Hauria situat els governs, els bancs i les grans empreses més a prop del precipici

L’altre dia pensava que aquest confinament que ara comencem a desfer s’hauria d’haver allargat més. Dos o tres mesos. No, no es pensin que m’agrada estar tancat a casa, i soc el primer que vol tornar a una vida quotidiana exterior, sense mascaretes ni riscos afegits. Però a nivell col·lectiu, un confinament prolongat hauria tingut més força com a advertència i amenaça. Hauria situat els governs, bancs i grans empreses més a prop del precipici, a veure el buit sota els seus peus, i això potser els hauria obligat a pensar més lúcidament, amb més consciència social, quin és el món que ens convé a partir d’ara. En canvi, la majoria de governs s’afanyen a recuperar les condicions d’abans, com si això només fos un ensurt, perquè l’economia abandoni els números vermells. Mentre dissimulen, d’aquest retorn en diuen “la nova normalitat”, quan de fet n’haurien de dir “la nova realitat”. 'La normalitat' és un terme subjectiu, que descriu unes condicions més o menys favorables per a la majoria, però que precisament són les que han provocat aquesta crisi.

És rellevant que al principi de la pandèmia, quan tots estàvem tan espantats, sorgien molts articles que demanaven un canvi de paradigma, una nova política que se centrés en les desigualtats socials, l’emergència climàtica, la inversió en sanitat, el comerç sostenible, la renda bàsica universal i fins i tot el decreixement econòmic. Propostes raonades. A mesura que tot es relaxava, però, s’ha anat introduint un discurs més pessimista, que admet que no canviarà gaire res. Mentrestant, els governs es preparen per injectar milions d’euros en companyies en fallida tècnica, com les línies aèries, i recuperar models de negoci, com el turisme, que en aparença ens beneficien a tots. Es confirma així que la distància entre els intel·lectuals i els científics, d’una banda, i els actors de la realpolitik per l’altra s’ha engrandit encara més —potser ja d’una manera insalvable—. M’adono que entremig hi ha molts ciutadans que ara callen des de casa, però que al capdavall hauran de decidir què és el que els convé més, ja sigui per por, prudència o sentit comú.