Distanciament social o el procés d'individualització

Les videoconferències proliferaven les primeres setmanes de confinament. Sentíem que ‘només’ havia canviat el format, però podíem estar a prop dels nostres familiars i amistats igualment. És la màgia del moment que ens ha tocat viure; les possibilitats que ens ofereixen les tecnologies. No obstant això, amb l’avenç de les setmanes, la il·lusió pel contacte social ha donat pas a una creixent apatia. Es redueixen les ganes de socialitzar davant d’una pantalla i anem entrant, a poc a poc, en una espècie d’abúlia que anem normalitzant. Anhelem la «normalitat» però ens acostumem a reduir el nostre contacte amb la humanitat als contactes laborals. Així doncs, l’individualisme pren força, així, sense adonar-nos-en. És el que comencem a anomenar la «nova normalitat» que, entre altres coses, ens força a distanciar-nos inexorablement de les persones.

Sense espontaneïtat en els vincles

La desescalada ens aporta la il·lusió de reprendre contacte, però és només parcialment cert. Aquesta nova situació trenca les nostres dinàmiques de relació, la nostra espontaneïtat en els vincles, afectes i en ‘prendre el carrer’.

No sé si estem sent del tot conscients de quines implicacions portarà aquesta deriva, aquest acostumar a no tocar-se, a no estar a prop, a no mantenir converses improvisades pel carrer sense ser observades amb recel, etcètera. En definitiva, reduir o perdre aquesta dimensió comunitària que ens humanitza i ens ajuda a prendre consciència del que passa al nostre voltant. Poder sentir la vida, la nostra i la dels nostres semblants. Aquest motor humà és el que ens ha portat a les lluites i reivindicacions socials i polítiques. Per això individualitzar-nos ens pot portar també a perdre la força col·lectiva, comunitària; aquesta força que ens ha impulsat a l’exigència de drets quan ho hem necessitat. Aquesta individualització ens situa, amb més facilitat, en l’obediència política.

La «nova normalitat» pretén retornar-nos a un model capitalista, masclista, racista i altament contaminant que és el que ja teníem. El desastre mundial en termes mediambientals i socials ja hi era molt abans de la Covid-19; no volem recuperar aquesta normalitat. Sota el jou de la por de la crisi econòmica es teixeix una proposta de desconfinament.  No obstant això, no veiem el final al distanciament social que ens porta un lloc menys humà, menys col·lectiu. Aquesta és la normalitat que sí volem recuperar, no el sistema patriarcal/capitalista. El nostre component social és el que ens permet empatitzar amb la resta, entendre les dificultats de cada un/a més enllà d’una pantalla. Aquesta comprensió profunda que s’estableix en el contacte amb la pell, en interpretar una mirada o un somriure sense màscara és la que ens permet construir propostes col·lectives que qüestionen l’statu quo. ¿Ens imaginem si hagués pogut sorgir el 15-M en aquesta «nova normalitat»? Ni tan sols l’activisme en té prou amb les xarxes socials ni amb els actes ‘online’. Les complicitats profundes es teixeixen en el contacte pròxim.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Per això quan veig que a un noi jove li qüestionen la seva lliure circulació pel fet de ser magribí sento que no està passant res nou que no passés abans. L’única novetat és que ningú -a part de mi- no ho ha vist; perquè el carrer és buit o perquè qui passa ja s’ha acostumat a aquest individualisme alienador que ens allunya de la resta.

És cert que la urgència de la pandèmia requereix aquest distanciament aquí i ara però no hem de naturalitzar-ho, no hem de dir-li «nova normalitat». Hem de lluitar perquè aquesta «nova normalitat» no vingui per quedar-se. La ciutadania es veu alleujada perquè s’afluixin una mica les cordes que la cenyeixen, d’acord, però no oblidem que la normalitat que realment val la pena recuperar no és l’econòmica, sinó la humana.