El futur en suspens

Leonardo da Vinci va inventar diversos ornitòpters (màquines voladores), però va ser en el segle XVII quan la cosa va començar a posar-se seriosa amb la invenció del globus aerostàtic. Va seguir el zepelí, i el planador –els primers tenien noms tan curiosos com il·lustratius, com ‘albatros artificial’ o ‘ratpenat’–, primer pas cap a l’aviació moderna, dels germans Wright fins avui. I de tot això, en totes les èpoques, els escriptors i els cronistes van donar compte, perquè els temps canviaven, però volar continuava sent una obsessió i una conquesta fascinants.

Aquests dies he volat molt gràcies a una antologia de Rafael Alarcón Sierra, un professor de la Universitat de Jaén especialista en poesia del segle XX, que s’ha proposat reunir en un volum fragments de 25 autors que parlen de l’avió o els seus avantpassats. El títol és un homenatge a Picasso: Nuestro futuro está en el aire.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

ARRENCA amb la sorpresa dels cronistes davant els pioners per passar aviat a l’espant dels primers avions de guerra que van volar sobre Europa. Gaziel veu bombarders sobre París que juntament amb les bombes llancen fulls de mà on es llegeix «Demà tornaré a la mateixa hora». Els avantguardistes estan fascinats per l’avió i proclamen que la velocitat és bonica. I de sobte els escriptors pugen a l’invent i escriuen sobre això cròniques de viatge fascinades, en què l’avió és més protagonista que el paisatge sobrevolat.

He llegit aquest llibre en bon moment. Pensar a volar no havia sigut mai tan modern com avui.