Perspectives del curs escolar

Després del desafiament sanitari arriben amb urgència altres reptes socials d’una importància capital. Veiem com les costures de l’Estat del benestar (salut, educació, assistència social) s’estan tensant fins a límits insospitats, des de l’atenció, en primer pla, a la mateixa evolució de la pandèmia fins a les conseqüències econòmiques i socials que reportarà. El model educatiu, en concret, s’enfronta a un repte colossal, després d’haver superat –durant el confinament estricte– la duríssima prova de l’adaptació, en temps rècord, a un nou model telemàtic d’ensenyament, amb aspectes positius i amb el component negatiu de la falta d’equitat en el seu accés i de l’ampliació de l’anomenada ‘fractura digital’. Amb la imminent arribada de la fase 2 (en principi als territoris que abans van accedir a la fase 1: Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i Aran), arriba l’esperada notícia de la reobertura de les aules a partir de l’1 de juny, tot i que amb unes condicions extremes. No s’hi duran a terme classes convencionals ni s’hi avançarà matèria, no hi haurà servei de menjador ni transport, i tampoc s’hi podrà acollir tots els alumnes. L’assistència serà voluntària, en unes circumstàncies d’una certa precarietat que ja han sigut criticades pels sindicats i amb la idea, sobretot, d’acompanyar els estudiants dels cursos finalistes (els que impliquin un canvi de cicle: quart d’ESO o sisè de primària; o els que signifiquin la culminació d’una etapa educativa, com en el segon de batxillerat o de l’FP), atenent també les famílies amb més necessitats i els més petits, per fer front a una «emergència comunitària», en paraules del conseller d’Educació. 

Més enllà de la recuperació de l’assistència als centres, que fins i tot s’ha de concretar i que seguirà patrons similars als d’altres països europeus que ja han obert les escoles i instituts (distanciament, nombre d’alumnes per classe i mesures de protecció), la situació serà altament complexa en l’inici del curs 2020-2021. Tant les notícies que arriben des de la Generalitat com el posicionament de la ministra d’Educació, Isabel Celaá, ens indiquen uns paràmetres que a hores d’ara semblen inqüestionables: grups reduïts i estables, amb una ràtio de 12 alumnes a primària i 15 a secundaria; aposta per una solució presencial sense detriment de mesures alternatives, en funció de l’evolució de la pandèmia, que permetin una hibridació entre classes i xarxa telemàtica; condicions excepcionals per a menjadors i transport; i adaptació de l’estructura dels centres als imperatius sanitaris de protecció. 

Els problemes de fons són dos, relacionats entre si: l’econòmic i l’organitzatiu. Des de la conselleria, i més enllà de directrius generals, s’insisteix en una assumpció de responsabilitats per part dels centres, que hauran de tenir en compte, en la pràctica, un desdoblament de les aules (les ràtios anunciades no ofereixen cap altra alternativa a això) amb les consegüents dificultats logístiques en funció de l’estat de cada escola. A més, les mesures requereixen una ampliació de la plantilla docent que el conseller Bargalló ja ha anunciat que no es doblarà. Tot això, sense comptar amb emergències socials de primer ordre, com el fet que moltes famílies, en plena crisi, necessiten el servei de menjador per pal·liar els dèficits alimentaris dels seus fills. El sistema educatiu viu moments molt delicats l’origen dels quals es xifra, com tants d’altres, en la falta de recursos. L’esforç que ara s’ha de dur a terme (logístic, pedagògic, econòmic) és ingent, tant entre el professorat com, sobretot, amb una actuació decidida de l’Administració que prioritzi la igualtat d’oportunitats i l’educació com un pilar de la societat democràtica, que no pot caure en barrina sota cap concepte.