L'acord francoalemany

L’acord francoalemany per crear un fons de recuperació europeu de 500.000 milions d’euros va en la direcció adequada per a la reactivació de l’economia. Per una vegada, i de manera rotunda, la solidaritat europea es tradueix en alguna cosa més que paraules perquè el proposat per Emmanuel Macron i Angela Merkel no és una línia de crèdit més, sinó un mecanisme de subvencions directes –quantitats no reemborsables– que el pressupost de la Unió Europea transferirà als estats i consignarà com a despeses en els pròxims exercicis. Dit en altres paraules, serà la Comissió Europea la que s’endeuti i no cadascun dels socis si finalment el Consell Europeu aprova el programa articulat per París i Berlín, que ha d’atenuar l’impacte demolidor de la pandèmia en les finances de diversos països, entre els quals es troben Itàlia i Espanya, tercera i quarta economies de la UE.

S’ha de veure ara quina és la capacitat de persuasió de Macron i Merkel per convèncer els més reticents, que no són només els governs dels Països Baixos i Àustria, sinó també els gestors de les habitualment sanejades economies nòrdiques. Però és aquesta una constant en la història de la UE, ja que els actors polítics són els estats i en la seva reacció pesen tant qüestions de principi –el rigor pressupostari i la disciplina fiscal, entre d’altres– com conjunturals –convocatòries electorals, estabilitat de les coalicions–, i la necessitat d’aconseguir acords per unanimitat sovint es converteix en un obstacle insalvable. El que diferencia aquest moment d’altres és que les dues grans potències de la UE sumen esforços per aconseguir que un mecanisme de finançament d’una envergadura sense precedents oxigeni economies exhaustes. I oposar-se a la pressió de l’eix francoalemany serà més difícil que si els proposadors fossin altres o si, simplement, faltés un dels dos integrants del nucli dur.

Fora d’això, resulta poc realista comparar la velocitat de reflexos dels Estats Units amb la lentitud europea. La UE està lluny de reunir les característiques d’un Estat federal, la conferència intergovernamental té un pes determinant i els parlaments nacionals tenen amb freqüència l’última paraula perquè una proposta tiri endavant. El gran avantatge del mecanisme defensat per França i Alemanya és que, una vegada acceptat pels governs, no haurà de sotmetre’s a debat en els 27 parlaments i serà la Comissió, a través del pressupost, la que ho gestionarà. No serà fàcil ni estarà exempt de tensions, però caldrà donar-ho tot per bo si finalment decau la pretensió holandesa i austríaca –en poden sorgir d’altres– que una part del fons de recuperació tingui forma de crèdit als estats i no de subvenció.

És ineludible la complicitat europea per reactivar les economies més baquetejades. És important, però no suficient, el compromís reiterat per Christine Lagarde que el Banc Central Europeu recolzarà les primes de risc d’Espanya i Itàlia «sense parpellejar» malgrat la sentència del Tribunal Constitucional d’Alemanya, que estima que amb aquesta mesura, adoptada en el seu dia per Mario Draghi, s’excedeix en les seves competències. És també important, però en cap cas suficient, l’activació de 540.000 milions entre el Mecanisme Europeu de Rescat (MEDE), els avals a les empreses del Banc Europeu d’Inversions i els programes per finançar el treball a temps parcial. Resulta necessària la pressió del Parlament Europeu per mobilitzar fins a dos bilions d’euros per sortir de l’embús. Però és indispensable que una part important dels ajuts alliberin els estats d’augmentar el deute, una cosa que garanteix la proposta francoalemanya, i evitin hipoteques de futur, una amenaça que sempre hi serà si no s’imposen a parts iguals la prudència, la solidaritat i el realisme.