Avançar sense retrocedir

L’immens esforç que ha fet la societat espanyola contra la Covid-19 ha donat finalment els seus fruits. El nombre de contagis s’ha contingut, els ingressos a les ucis s’han controlat i el nombre de morts s’ha frenat. El confinament ha comportat sacrificis personals, econòmics, socials i polítics. Però la baixa taxa de contagiats demostra que, per part de la població, s’han seguit les instruccions de les autoritats tot i que fossin més o menys encertades. El desconfinament és més complicat perquè no és una estratègia de tot o res sinó de progressivitat. Del que es tracta no és d’anar molt de pressa sinó d’evitar sobresalts que ens obliguin a retrocedir. El Govern, en massa ocasions, dona mostres de dubtes en aquest sentit. Ha passat amb les anades i vingudes amb les mascaretes o amb les rebaixes de manera que es desorienta la població. Tot i que també és cert que s’explica per la complexitat d’aquesta pandèmia i per la necessitat de ser flexible davant de determinades demandes. Dolent si s’és massa flexible i pitjor si s’és massa rígid.

Una deriva perillosa en aquesta etapa de desescalada és convertir el ritme del desconfinament en un enfrontament territorial i, encara pitjor, en una contradicció irresoluble entre mesures sanitàries i mesures econòmiques. En el primer cas, els qui ho plantegen en aquests termes, com la presidenta de la Comunitat de Madrid, confien poc en la intel·ligència dels ciutadans a qui serveixen. Qualsevol madrileny, ho demostren les enquestes, entén perfectament que la densitat i l’aglomeració d’aquesta conurbació, com passa a Barcelona, obliga a la màxima prudència. De la mateixa manera, el cost d’una recaiguda pot ser encara més gran que el cost de seguir uns dies més en un determinat nivell de confinament. Els empresaris assenyats també ho saben i actuen en conseqüència en l’elaboració els seus propis plans de contingència. Una altra cosa és que calgui ser sensibles a determinades demandes davant de mesures que, segons com s’apliquin, poden posar en perill sectors econòmics decisius com pot ser el cas del turisme. Urgeix aclarir què passarà en les pròximes setmanes amb l’anunciada quarantena a tots els viatgers que aterrin a Espanya. Sanitat advoca perquè es prolongui fins al final de l’estat d’alarma però aquesta possibilitat xoca amb la posició de la Unió Europea i pot posar en risc la competitivitat, tant la real com la reputacional, respecte a altres mercats turístics. Siguem cauts, però no més cauts que els nostres socis europeus.

Per a l’economia espanyola un retrocés tindria greus conseqüències. El Banc d’Espanya va assenyalar aquest dilluns que considera improbable l’escenari més optimista que havia estudiat i xifra la caiguda del PIB el 2020 entre el 9,5% i el 12,4%. Una desfeta de la qual no ens recuperarem plenament en tot l’any 2021. La crisi econòmica vinculada a la pandèmia no serà una V sinó una U amb una base més pronunciada. És lògic que algunes veus, davant d’aquest escenari, advoquin per accelerar la sortida del confinament. Però, no ens enganyem, el cost d’arrencar i parar sempre és més gran que el d’una acceleració progressiva i contínua. Més que afanyar-se, potser l’important és preparar-se per a aquesta recuperació. Tant les empreses com les mateixes administracions. El mateix Banc d’Espanya ha demanat un pla de consolidació fiscal i de reformes. El primer serà molt més dur sense el segon, però les reformes són impossibles sense grans acords socials i polítics, això ja ho vam viure el 2008. Angela Merkel i Emmanuel Macron anuncien un gran pla de reconstrucció de 500.000 milions d’euros que saben insuficients, però països com Espanya haurien de preparar-se per poder utilitzar-los per recuperar-se més ràpid i d’una manera més consistent, de manera que sigui més resistent davant d’eventuals crisis futures.