31 d’oct 2020

Anar al contingut

Idees

Experimentem una necessitat irrefrenable de ritual col·lectiu, de riure, de plorar, de manifestar-nos, d'esclatar junts, d'encomanar-nos de les emocions de desconeguts que tenim molt a prop

Hi ha canvis forçosos i canvis desitjats, i ningú es deu pensar que els actuals poden ser benvinguts. Això sol bastaria per imposar la divisa del ‘que em quedi com estava’, vàlida sobretot, encara que sembli paradoxa, pels que menys bé estaven. Si recordem que cap dels capgiraments de la història ha estat predit, amb l’excepció de la Revolució francesa per Rousseau, aprendrem a malfiar-nos, no pas a menystenir-los, els profetes de les diverses revolucions de la ‘nova normalitat’. Per si un cas, ‘que em quedi com estava’. 

Una de les principals enyorances de la multitud que cadascú ajuda a compondre és l'atapeïment. El camp de futbol a vessar, les localitats exhaurides, etc. Si les esglésies cristianes i els cines no es tornen a omplir, poques llàgrimes cauran: les necessitats primàries de culte es cobreixen de sobres amb l’excitació de les pantalles. No hi ha substitut, en canvi, per l’instint d'aplegar-nos, de fer pinya, d'esdevenir un cop més massa i gentada, i és de témer que no el podrem complir, en el millor dels casos, fins que els senyors dels laboratoris ens facilitin una vacuna o un tractament eficaç. 

Tan terrible és doncs la notícia per a la cultura presencial, que parlar d’un pla de rescat des de qualsevol institució, i menys si és tan insensible i pobra, no només d’esperit, com la Generalitat, sembla més sadisme que simple burla, cinisme o menyspreu. Sort que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Ho tenim i ho tindrem cru, tant els professionals com el públic, si no som misantrops, agorafòbics i antisocials sense remissió. La resta d’humans, és a dir els humans, experimentem una necessitat irrefrenable de ritual col·lectiu, de riure, de plorar, de manifestar-nos, d’esclatar plegats, d’encomanar-nos de les emocions dels desconeguts que tenim ben a prop. La primera condició, la més necessària, la imprescindible, perquè això succeeixi és estar atapeïts. Com per fer l’amor. En aquestes situacions, el distanciament no amorteix sinó que anihila.