Atapeïts

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Una de les principals enyorances de la multitud que cadascú ajuda a compondre és l'atapeïment. El camp de futbol a vessar, les localitats exhaurides, etc. Si les esglésies cristianes i els cines no es tornen a omplir, poques llàgrimes cauran: les necessitats primàries de culte es cobreixen de sobres amb l’excitació de les pantalles. No hi ha substitut, en canvi, per l’instint d'aplegar-nos, de fer pinya, d'esdevenir un cop més massa i gentada, i és de témer que no el podrem complir, en el millor dels casos, fins que els senyors dels laboratoris ens facilitin una vacuna o un tractament eficaç. 

Tan terrible és doncs la notícia per a la cultura presencial, que parlar d’un pla de rescat des de qualsevol institució, i menys si és tan insensible i pobra, no només d’esperit, com la Generalitat, sembla més sadisme que simple burla, cinisme o menyspreu. Sort que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Ho tenim i ho tindrem cru, tant els professionals com el públic, si no som misantrops, agorafòbics i antisocials sense remissió. La resta d’humans, és a dir els humans, experimentem una necessitat irrefrenable de ritual col·lectiu, de riure, de plorar, de manifestar-nos, d’esclatar plegats, d’encomanar-nos de les emocions dels desconeguts que tenim ben a prop. La primera condició, la més necessària, la imprescindible, perquè això succeeixi és estar atapeïts. Com per fer l’amor. En aquestes situacions, el distanciament no amorteix sinó que anihila.