Ascensor avariat

Un apartament amb vistes

Es llegeix en minuts
Un apartament amb vistes

MIGUEL LORENZO

Per als que vam créixer als vuitanta, els estius eren el nostre poble, els nostres amics i les nostres primeres llibertats. Feien olor d’Aftersun, de granissat de llimona a la gelateria de sempre i del cuir dels braçalets del mercat ambulant al passeig marítim. Bevíem els nostres primers còctels amb molt fum, massa sucre i poc alcohol i ens enamoràvem irremeiablement de l’holandès de torn del càmping del poble. Tres mesos en un apartament desgavellat amb vistes que amb prou feines trepitjàvem en tres mesos. 

Ja en aquells temps no era el mateix que l’apartament fos a Castelldefels o a Begur, però a nosaltres ens era igual perquè només vèiem el nostre estiu i era impossible que hi hagués un poble i una colla millors.

Mentre els nostres pares, als vuitanta, disfrutaven d’aquest apartament que encara haurien de pagar durant molts anys, que mai moblarien en condicions i que possiblement acabarien venent dècades més tard perquè «ja ningú pujava». Però llavors se sentien orgullosos d’haver aconseguit tenir una cosa seva i se’ls veia feliços, compartint sopars improvisats amb altres veïns, també feliços. Tots havien aconseguit –per fi– pertànyer a l’anhelada classe mitjana. L’ascensor social els havia deixat a la planta que els corresponia i lluitarien la resta de les seves vides per no haver d’abandonar-la.

Ens vam fer adults amb aquesta normalitat i la vam donar per feta, l’apartament amb vistes va deixar d’interessar-nos, tot i que l’utilitzaríem de manera intermitent; sempre hi era, per si de cas.

El que realment ens motivava era viatjar, conèixer món, tenir unes de vistes de debò, no limitades a la vuitena línia de platja de l’apartament. Eren encara viatges autèntics: una setmana, una capital europea i molta curiositat, trepitjàvem les ciutats, literalment. Guardàvem els mapes urbans de París, Londres o Praga amb els llocs on havíem estat. L’ascensor social funcionava, tot estava en ordre.

Però vam perdre l’autenticitat i el gaudi anònim. Continuem viatjant, però necessitàvem que el viatge fos més llunyà, més exòtic i més fotogènic. Van arribar els braçalets del tot inclòs, els safaris que tan bé quedaven en vídeo i les fotos amb tribus autòctones que envaíem només per tenir una experiència.

Esperàvem a arribar del viatge per torpedinar la família amb fotos i horribles vídeos. Després van arribar les xarxes socials i tot va anar a pitjor. Mai hem viatjat tan poc viatjant tant. Instagramejar, compartir, tot per reafirmar-nos com una classe mitjana que estava una mica per sobre de l’altra classe mitjana, la dels nostres pares. La nostra planta quedava al mig. La vista i el cap mirant cap a dalt, però la nòmina ancorada a la de baix. 

Et pot interesar

S’acosta l’estiu i la pandèmia ens ha arrabassat vides i també viatges. El primer és desolador, tant que molts intentem aferrar-nos al segon encara sense saber si ens ho podem permetre. No es tracta d’estalvis, sinó de treball. Mirem opcions i ens sorprenem i ens fem també una mica de ràbia quan teclegem al cercador: apartament amb vistes. 

L’ascensor aturat, nosaltres a dins.

Temes:

Coronavirus