Un apartament amb vistes

Ja en aquells temps no era el mateix que l’apartament fos a Castelldefels o a Begur, però a nosaltres ens era igual perquè només vèiem el nostre estiu i era impossible que hi hagués un poble i una colla millors.

Mentre els nostres pares, als vuitanta, disfrutaven d’aquest apartament que encara haurien de pagar durant molts anys, que mai moblarien en condicions i que possiblement acabarien venent dècades més tard perquè «ja ningú pujava». Però llavors se sentien orgullosos d’haver aconseguit tenir una cosa seva i se’ls veia feliços, compartint sopars improvisats amb altres veïns, també feliços. Tots havien aconseguit –per fi– pertànyer a l’anhelada classe mitjana. L’ascensor social els havia deixat a la planta que els corresponia i lluitarien la resta de les seves vides per no haver d’abandonar-la.

Ens vam fer adults amb aquesta normalitat i la vam donar per feta, l’apartament amb vistes va deixar d’interessar-nos, tot i que l’utilitzaríem de manera intermitent; sempre hi era, per si de cas.

El que realment ens motivava era viatjar, conèixer món, tenir unes de vistes de debò, no limitades a la vuitena línia de platja de l’apartament. Eren encara viatges autèntics: una setmana, una capital europea i molta curiositat, trepitjàvem les ciutats, literalment. Guardàvem els mapes urbans de París, Londres o Praga amb els llocs on havíem estat. L’ascensor social funcionava, tot estava en ordre.

Però vam perdre l’autenticitat i el gaudi anònim. Continuem viatjant, però necessitàvem que el viatge fos més llunyà, més exòtic i més fotogènic. Van arribar els braçalets del tot inclòs, els safaris que tan bé quedaven en vídeo i les fotos amb tribus autòctones que envaíem només per tenir una experiència.

Esperàvem a arribar del viatge per torpedinar la família amb fotos i horribles vídeos. Després van arribar les xarxes socials i tot va anar a pitjor. Mai hem viatjat tan poc viatjant tant. Instagramejar, compartir, tot per reafirmar-nos com una classe mitjana que estava una mica per sobre de l’altra classe mitjana, la dels nostres pares. La nostra planta quedava al mig. La vista i el cap mirant cap a dalt, però la nòmina ancorada a la de baix. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

S’acosta l’estiu i la pandèmia ens ha arrabassat vides i també viatges. El primer és desolador, tant que molts intentem aferrar-nos al segon encara sense saber si ens ho podem permetre. No es tracta d’estalvis, sinó de treball. Mirem opcions i ens sorprenem i ens fem també una mica de ràbia quan teclegem al cercador: apartament amb vistes. 

L’ascensor aturat, nosaltres a dins.