Covid-19 i política internacional

El món sense cap

4
Es llegeix en minuts
El món sense cap

OMER MESSINGER

El segle XXI va crear un món complex i caòtic a causa de la transició de poders que propulsava la reemergència de la Xina, el relatiu declivi dels Estats Units i el fre a la construcció d’Europa per nacionalismes i populismes. La pandèmia, que hauria d’haver estret els llaços internacionals per abordar-la, ha deixat sense cap el món, que avança perillosament sense cap full de ruta. La Covid-19 no només ha portat a col·lació la falta de credibilitat de les institucions internacionals, sinó també de lideratge global –amb el dels EUA en caiguda lliure i tancat en si mateix; el de la Xina, envalentit, però sense experiència, i el de la Unió Europea, irrellevant–, a més d’agreujar l’enfrontament entre Washington i Pequín fins a nivells semblants als de l’antiga guerra freda.

Donald Trump ha tret tota l’artilleria verbal contra la Xina. S’hi juga la reelecció, i la defensa de si mateix està per sobre de la mort de desenes de milers de nord-americans, com va revelar ‘The New York Times’, després d’investigar més de 260.000 paraules pronunciades pel president entre el 9 de març i mitjans d’abril. El seu secretari d’Estat, Mike Pompeo, li va al darrere i mira de convèncer el món que el Partit Comunista Xinès (PCX) va fabricar el coronavirus en un laboratori de Wuhan. Té un bon mestre. El 2003 el llavors secretari d’Estat Colin Powell va defensar davant el Consell de Seguretat de l’ONU que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, cosa que va facilitar la invasió del país àrab i la reelecció de George Bush, comandant suprem de la «guerra contra el terrorisme internacional».

Però ni Xi Jinping és Saddam Hussein, ni la Xina és l’Iraq. El PCX no s’ha deixat intimidar per les fanfarroneries de Trump. Al contrari, ha tret pit amb una presència militar més gran al mar del Sud de la Xina, una diplomàcia més assertiva i una maquinària de propaganda a tot gas. Resultat: el món és avui molt més inestable que a començaments de segle.

Els EUA i la Xina semblen no comprendre el que està en joc amb la seva actitud busca-raons ni el que tots dos perdrien amb la ruptura dels seus llaços econòmics, culturals i socials. La treva aconseguida a principis d’any en la guerra comercial que els enfronta s’esquerda. Trump ja ha amenaçat amb nous aranzels si Pequín, a causa de la caiguda del 6,9% en el PIB –la més gran en mig segle–, incompleix el seu compromís d’importar més dels EUA.

És molt poc probable que la Xina, que ha indicat que no podrà fer front a alguns dels contractes firmats amb altres països, incrementi en 18.500 milions de dòlars les importacions de petroli, gas liquat i altres productes energètics nord-americans. Amb la Covid-19 campant lliurement pels EUA tampoc és real un increment de 13.000 milions en serveis que afecten sobretot viatges de negocis i turisme i els centenars de milers d’estudiants xinesos que cada any inunden les universitats nord-americanes. Potser l’augment més viable sigui el de les importacions agrícoles, però la situació pinta lletja.

Una Europa dividida

És difícil pensar que una Europa dividida i insolidària amb els seus ciutadans sigui capaç d’alçar la veu per aconseguir la mesura que impedeixi el salt a l’abisme. No obstant, avui més que mai és necessària la voluntat que va portar els 27 a cedir part de la seva sobirania per emprendre una etapa conjunta. Només aquest afany pot evitar la jungla del ‘campi qui pugui’ que impulsa la incertesa, la por i la greu crisi econòmica que llega la pandèmia.

Notícies relacionades

Amb el suport de l’únic lideratge mundial que està a l’altura de les circumstàncies, el d’Angela Merkel, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha de posar en marxa la proclamada «autonomia estratègica» per mostrar a Washington i Pequín que una tercera via és possible. Sense estridències, però sense concessions, Europa, juntament amb l’Organització Mundial de la Salut (vilipendiada per Trump), s’han de posar al capdavant de la recerca sobre l’origen del coronavirus que va començar a infectar els habitants de la ciutat xinesa de Wuhan. Aquest pas endavant pot ser definitiu perquè no es repeteixin les conseqüències del silenci davant la falsedat del testimoni de Powell.

Molts països emergents i en desenvolupament necessitaran el suport d’institucions internacionals per abordar la catàstrofe de la pandèmia. És primordial restaurar la credibilitat en aquestes. Quan les amenaces més grans que enfronta la humanitat són el canvi climàtic, que encoratja l’aparició de noves plagues, i la falta de diàleg entre els dos grans poders, que els inclina a l’enfrontament, el lideratge i la credibilitat de les institucions internacionals són fonamentals per evitar el caos total.