28 set 2020

Anar al contingut

Editorial

Un món canviat

La majoria dels ciutadans espanyols han actuat de forma responsable; més que molts dels seus representants polítics

Un món canviat

Daniel Perez

Espanya compleix el segon mes de confinament. La meitat de la població segueix encara en la fase més estricta, subjecta només a algunes flexibilitzacions com a «alleujament», mentre que l’altra meitat ha iniciat la desescalada amb una tímida recuperació de l’activitat: els treballs no essencials que no es poden fer a distància, els petits comerços i la restauració amb aforaments limitats, etc. L’impacte sanitari, econòmic, social, polític i personal que hem patit, i el que encara només intuïm, supera molts dels conceptes que utilitzem per explicar-ho i ens deixa sense adjectius. Podríem recordar que aquesta epidèmia ha provocat un nombre de víctimes mortals superior a moltes guerres i una desfeta econòmica sense precedents pel que fa a la barreja d’intensitat i velocitat. I encara ens quedem curts.

Milions de persones s’han quedat temporalment sense feina a tot el món, les democràcies han hagut d’adoptar maneres molt pròximes als estats d’excepció, la despesa pública s’ha disparat sense arribar a cobrir totes les necessitats, els sistemes escolars i universitaris han col·lapsat. Només les especulacions de la ciència-ficció havien considerat imaginable un terratrèmol social d’aquestes dimensions, del qual, provisionalment, podem extreure les primeres conclusions al cap de dos mesos.

Una de les línies vermelles d’aquesta pandèmia l’han marcat els sistemes sanitaris. Els més potents han demostrat que la salut és una inversió abans que una despesa. Els que estaven ferits després de les retallades del 2008 han hagut de confiar en l’entrega dels seus professionals per resoldre algunes mancances i han hagut de recórrer a despeses extraordinàries. Mentre que als països sense sistema sanitari públic de qualitat l’impacte ha sigut molt desigual, com als EUA, o d’una magnitud de la qual encara no en tenim visibilitat perquè no comptem ni tan sols amb estadístiques.

Una de les línies verdes d’aquesta pandèmia ha sigut la responsabilitat individual dels ciutadans, que en el cas d’Espanya ha sigut bastant modèlica. La majoria de la gent ha complert a cada moment les regles que se li han imposat, per doloroses que fossin, des del confinament fins a la falta de contacte amb els familiars o la impossibilitat d’acomiadar adequadament els morts. Nens, adults i grans han seguit les instruccions de les autoritats encara que fossin poc clares. I no parlem d’impressions sinó de dades. El monitorització de la mobilitat ho demostra i l’enquesta de persones que han patit la Covid-19, només el 5%, ho avala, tot i que sigui una mala notícia per a la desescalada.

En el camp de l’economia s’ha jugat una batalla no més petita que la sanitària. L’agilitat de les empreses per organitzar el teletreball o d’algunes indústries i serveis per reinventar-se lluitant contra el virus o donant resposta a noves necessitats ha sigut, en molts casos, exemplar. Però també s’han evidenciat algunes llacunes: l’excessiva dependència del turisme, la falta de transformació digital, els efectes de la desindustrialització local, la precarietat i la temporalitat intensiva a determinats sectors o l’economia submergida, que ha deixat milers de persones sense accés als ajuts públics, deixen una empremta difícil de superar a curt termini. Els estats han sigut ràpids a reaccionar però lents a actuar i ho han sigut encara més els que han arribat a aquesta crisi amb un llast de deute públic molt gran, com Espanya. 

Possiblement l’aspecte menys exemplar en aquest món canviat pel coronavirus és la política: han fallat els lideratges, ha sobrat populisme i la lleialtat institucional ha brillat per la seva absència, igual que la transparència o la coordinació entre els diversos nivells de govern, des de la Unió Europea fins als municipis. Si dins la tragèdia algunes reaccions donen senyals per a l’esperança, aquí el canvi ha sigut a pitjor.