EDITORIAL

Bancs d'aliments desbordats

Les precarietats fins ara dissimulades expliquen que els recursos d'emergència social estiguin al límit quan encara no ha arribat el pitjor

3
Es llegeix en minuts
Bancs d'aliments desbordats

També va passar en l’anterior crisi econòmica: però hi va haver cert període d’aclimatació, de preparació per a l’infern. El coronavirus ha significat una aturada en sec de tota l’activitat social. Una paràlisi carregada de tragèdia i dolor, també de buit econòmic. De la nit al dia, són molts els que s’han trobat sense cap tipus d’ingressos. Un abisme per als que vivien al dia. Treballadors afectats per un erto que encara no han cobrat la prestació, autònoms que han vist la seva activitat reduïda a zero, treballadors precaris que han vist volatilitzats els seus llocs de treball, persones que vivien de l’economia submergida... Perfils molt diferents units en una mateixa adversitat.

Segons dades del Banc dels Aliments, la demanda d’aliments ha augmentat un 40% només a Catalunya i les consultes sobre ajuda alimentària s’han multiplicat per quatre des de l’inici de l’estat d’alarma. Des del mes de març passat, la distribució d’aliments a través de diferents programes ha passat de 2.000 a 3.000 tones, deixant necessitats sense cobrir. A Creu Roja arriben, cada setmana, també només a Catalunya, 10.000 peticions més d’ajuts. La situació és d’una emergència angoixant. Les entitats d’ajuda humanitària no donen l’abast, saben que no podran mantenir el ritme durant gaire més temps i tenen problemes de logística difícils de resoldre.

L’ombra de la gana és real.

Són només dos mesos, però la vida ens ha canviat d’una manera radical. L’alimentació, juntament amb la vivenda, ha passat a ser la necessitat principal. I el pitjor, el més preocupant, encara ha d’arribar. La recuperació tardarà. El coronavirus ha arrasat molt més que la salut, hi ha sectors que quedaran especialment tocats. Els ajuts del Govern van arribant i hauran d’arribar-ne més, però el temor és que no arribin a tots. L’ombra de la gana és real.

EL PERIÓDICO recull diversos testimonis de persones que s’han vist obligats a recórrer als bancs d’aliments. Són molts els que mai a la vida havien imaginat trobar-se en una situació així. Treballadors que, de forma sobtada, han vist trencada la seva estabilitat laboral i econòmica. També els seus plans de futur. El mal econòmic és punyent, però també és preocupant el perjudici psicològic. L’anterior crisi ja va despullar el contratemps mental que suposa una situació d’extrema precarietat. La sensació d’irrealitat, de no acabar de comprendre el que passa, aquest com he acabat aquí, pot ser paralitzant, frustrant, si no es rep el recolzament i els estímuls necessaris per sortir del malson.  

El coronavirus ha fet fora del món laboral a molta gent, però també ha deixat al descobert l’extrema precarietat, la pobresa més invisible. Aquesta que es movia en l’economia submergida, la que sobrevivia a base de nyaps i tripijocs, de venda de ferralla o prostitució. Un dur anar tirat que la reclusió ha expulsat del carrer i ha condemnat a un confinament de misèria absoluta.

A les cues dels bancs d’aliments s’alinea el desconcert, la tristesa i la inquietud, però també s’hi suma l’inconformisme de molts davant de la tragèdia. Com sempre, la foscor té escletxes de llum, el compromís dels que es neguen a continuar al marge de l’adversitat d’altres. Més de 150 persones, la majoria joves, s’han ofert com a voluntaris al Banc dels Aliments. Empreses, associacions i particulars contribueixen a finançar menjars o, directament, han donat aliments. També alguns cuiners han canviat les elegants estovalles dels seus restaurants per les olles de la solidaritat.

Aquests dies són multitud les iniciatives socials que recullen diners perquè el menjar arribi a tots. La situació és d’una gravetat indiscutible. Els bancs d’aliments són el termòmetre més precís de les enormes carències que la pandèmia ha provocat, però també són el reflex del compromís, la generositat i la tossuda resistència ciutadana.