Sánchez i el gos de Goya

Pedro Sánchez parla des de la tribuna del Congrés. Dimecres, 6 de maig. El president sap que té assegurada la quarta pròrroga de l'estat d'alarma. Que retindrà el poder omnímode que ha vingut exercint des que el malson va començar. Sap que s'ha escapolit de l'PP, que va intentar posar-lo contra les cordes. Unes vagues promesesa Arrimadas, desesperada per evitar que la seva nau s'enfonsi del tot, i un tracte, un més, amb el PNB (els 'jetzales' sempre saben què demanar), i llestos. Casado penjant de la brotxa.

Quan portava una estona davant la pantalla em va sorprendre, com si fos un llamp, una imatge. Un 'flash' que em va arrancar del tedi i la somnolència. Es va aparèixer el gos de Goya. Vaig veure el 'Perro semihundido', que es troba al Prado. Un quadre que ha provocat centenars de pàgines i que, sospiten alguns, vaticina l'abstracte. El mateix quisso davant el qual, segons expliquen, el cardenal Joseph Alois Ratzinger no va poder fer altrament que aturar-se a meditar quan va visita la pinacoteca ara fa justament vint anys. A qui seria Papa el va enlluernar l'espiritualitat espessa del ca que mira al cel.

El gos ocupava una de les parets de la Cinquena del Sordo (una finca llavors als afores de Madrid, al costat del Manzanares), la residència del pintor aragonès. En el mural -l'obra després seria traslladada a llenç- s'albiraven al fons un turó i dos ocellets voleiant, als quals semblava dirigir el cànid seva darreramirada.

Era l'animal, que sembla implorar a Déu davant d'una mort segura, un transsumpte, en el meu cap, de Sánchez, el mateix Sánchez que una estona abans assegurava que s'havia de triar entre unitat (continuar manant ell) o el "sálvesequienpueda"? O la commoció goiesca era una seqüela de la ulterior invectiva de Casado al president: "Cada vez tiene el agua más cerca del cuello"?

Però l'instant decisiu d'aquesta crisi, en termes polítics, no l'hem de buscar en la sessió del dimecres 6. Ni tampoc en la declaració del primer estat d'alarma. Està en la decisió de Sánchez sobre com el faria servir. Una cosa que, a més, mai no s'ha esforçat a dissimular. "Unitat", "tots junts", "el virus no entén de territoris", recorden? I els uniformats parlants. A continuació, la basta maniobra de la inhumació dels Pactes de la Moncloa, parany del qual el PP va saber deslliurar-se. Van seguir les províncies, una polsegosa xarxa engendrada per assegurar un ferri control del territori des de Madrid.

Aturem-nos aquí un moment: va ser l'encimbellament del provincial un invent -el naixement del qual Goya per poc no va aconseguir a veure- ignorància o mala fe? O les dues coses? Difícil d'aclarir. Podria ser ignorància. No podem descartar que en el ministeri de Sanitat -un ministeri buit, un pur espectre-, al front del qual el impertèrrit Illa, ningú sabés que, per exemple, a Catalunya el sistema sanitari s'organitza per regions.

Mai no s'ha comptat amb l'oposició. Se l'ha menyspreat. Mai no s'ha comptat amb les autonomies. Se les ha menyspreat. Als presidents de les comunitats se'ls comunica el diumenge el que s'ha explicat a la població el dissabte. La llei que regula l'estat d'alarma és de 1981, de poc després del 'tejerazo'. De molt abans que el mapa autonòmic prengués realment cos. L'estat d'alarma és la palanca que permet la mà dura, la imposició, el 'ordeno y mando'. L'instant decisiu va ser quan Sánchez va decidir que li havia de servir exactament per a això. Quan va decidir aplicar l'estat d'alarma en la seva versió primària.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Després hi ha la comunicació. La comunicació més enllà dels uniformes i delsofert Fernando Simón. El to simplicíssim, infantilitzat, amb subratllats, de rondallaire: "El virus está al acecho", va repetint Pedro Sánchez. Pur no dir res, el ritme d'engranatge mecànic, els minuts escolant-se estèrils. I el pitjor: la imprecisió, els errors gruixuts, les rectificacions i contra-rectificacions, els anuncis d'última hora. La confusió.

Com dèiem abans, 'Perro semihundido' va ser pintat per Goya sobre el guix d'una de les parets de casa seva, que tenia planta baixa i planta alta. Va crear allà una colla de murals, les anomenades 'Pintures negres'. A la planta alta s'hi trobava també 'Duelo a garrotazos'. Mostra el que podríem qualificar de baralla de pobres, enterament diferent dels duels entre cavallers, amb la seva escenografia i protocols mil·limetrats. En els duels a cops de bastó no hi havia regles. Aquesta obras'ha interpretat com una al·lusió a la implacable lluita entre espanyols, o sigui, al que més modernament se n'ha dit les dues Espanyes.