L'ètica de la cura

La 'distància social'

S'ha de mantenir el distanciament personal, físic, però en el pla social necessitem just el contrari: proximitat, solidaritat i respecte

1
Es llegeix en minuts
fsendra6553211 barcelona 22 06 2007   un grupo de abuelos  salen del geriat160728161436

fsendra6553211 barcelona 22 06 2007 un grupo de abuelos salen del geriat160728161436 / IMMA COY

La pandèmia de la Covid-19 ha incorporat al llenguatge quotidià nous conceptes: confinament, desescalada, nova normalitat... El més preocupant, l’anomenada ‘distància social’, que remet a desigualtat, diferència, marginació. Sí, s’ha de mantenir el distanciament personal, físic, però en el pla social necessitem just el contrari: proximitat, solidaritat i respecte.

L’aplaudiment que dediquem cada nit als treballadors de la sanitat no només ha de servir per reconèixer la seva tasca davant la pandèmia, sinó també per revaloritzar la funció social de tots aquells que es dediquen a la cura dels altres. A l’èpica guerrera, esgrimida per Emmanuel Macron i Pedro Sánchez, s’ha de contraposar l’anomenada ètica del ‘care’, és a dir, de la cura, en el sentit ampli del terme.

L’ètica del ‘care’ no es correspon només amb la cura, en la seva accepció mèdica, sinó també amb l’expressió de ‘tenir cura de’ en la seva versió més genuïna: fer atenció, facilitar la vida dels altres, sobretot dels més dependents. No és estrany que l’ètica del ‘care’ sorgís en el si del moviment feminista (Carol Gilligan) que situava en un primer pla els vincles amb els altres i la nostra responsabilitat en la seva cura.

El pensament neoliberal no només ha retallat la sanitat pública. Ha afavorit l’individualisme, el campi qui pugui, i ha relegat en un segon pla, tant econòmicament com socialment, les tasques de la cura dels nostres conciutadans, assignades sovint a les dones i als grups més desfavorits. Davant la retòrica guerrera, aquesta crisi ens recorda la vulnerabilitat humana i revaloritza l’ètica de la cura.

Notícies relacionades

La gran mutació que s’acosta ha de servir no només per reorientar les polítiques públiques, dotant la sanitat dels recursos que s’havien sostret en l’últim cicle de crisi, sinó també per integrar altres assignatures pendents, entre aquestes, els reptes del canvi climàtic. També per revaloritzar l’ètica de la cura.

Aquest objectiu passa per la conciliació familiar en la vida laboral, però també en la política. La política necessita feminitzar-se per restar-li testosterona i sumar-li afecte i respecte. Va ser una dona, Martine Aubry, qui va advocar a França per reconstruir el socialisme des d’una societat del ‘care’ amb una «revolució dels serveis públics» i una «transformació de les relacions entre els individus». És una altra tasca pendent.