Per a què serveixen els diaris

L’últim número del ‘New Yorker’, amb una portada de Chris Ware (’Naturalesa morta’, collage d’estampes de Nova York ple de vida), inclou una vinyeta que resumeix el moment: en un illot assetjat per taurons hi ha una parella asseguda en un sofà. Ella diu a ell: «¿Podíem canviar de tema?».

El tema és el que ocupa les nostres vides, els nostres pensaments, els nostres somnis, emmetzina el debat polític i enfosqueix l’avenir. Per això m’agradaria sortir de l’illa i parlar d’un altre dibuix, un dels més famosos de Goya: 'El sueño de la razón produce monstruos’. La interpretació més útil suggereix que la raó portada al seu extrem provoca, amb les millors intencions, estralls. Des del despotisme il·lustrat al totalitarisme. Aquí tenim el model xinès que combina eficaçment control polític total del Partit Comunista i un capitalisme que celebra l’enriquiment com a raó vital, estofat amb una exhaustiva vigilància policial gràcies al desenvolupament tecnològic (ciència aplicada, raó d’estat) que permet sotmetre una pandèmia o una nació. Un 1984 orwel·lià pitjor, i amb imitadors sorgint com bolets.  

Una altra interpretació proposa que quan un s’oblida de la raó i es deixa entabanar (gronxar) pels somnis és la desraó la que preval i els monstres s’apoderen de la realitat. Qui s’oblida de cultivar la raó desperta entre ratpenats, capaços no només (segons sembla) de propagar un virus mortífer, sinó també de convocar fantasmes romàntics, deliris d’identitat ferida, quimeres i pensament màgic, a més de rumors, desinformació, teories de la conspiració... malsons que contaminen el paisatge i fan impossible l’entesa, la discussió cordial, l’escrutini crític. 

Un dels grans mals del coronavirus (els taurons que s’han apropiat del món) és l’ofensiva de tants governs contra les notícies, contra la premsa. Crec que, malgrat tot, o precisament per això, els periodistes hem de ser més irreprotxables que mai, verificar amb més zel les nostres informacions, separar religiosament les opinions dels fets, proporcionar al lector totes les dades rellevants, posar en quarantena els nostres vidres ideològics. I buscar agosaradament la veritat, per exemple la veritat dels morts del coronavirus... I no convertir-ho tot en obscè combat goyesc en què s’enarboren els cadàvers per atiar el contrari. És un deure de memòria i de justícia. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Continuo creient en els diaris que amplien l’esperit, agullonen la curiositat, ens posen en qüestió, ens obliguen a revisar prejudicis. A ‘Verdad y mentira en política’, Hannah Arendt diu: «La llibertat d’opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s’accepten els fets mateixos». Recalca la filòsofa que arriba un moment en què la mentida resulta contraproduent: «L’esmentat punt s’assoleix quan l’audiència a la qual es dirigeixen les mentides es veu forçada, per poder sobreviure, a rebutjar en la seva totalitat la línia divisòria entre la veritat i la mentida. Quan la teva vida depèn que actuïs com si creguessis, no importa què és el veritable i què el fals». A la recerca de la veritat cal dedicar-li temps, treball, prova/error, verificació. Honestedat. Per evitar que el cinisme guanyi la partida. 

Com feia Ana Alba, a qui va dedicada aquesta columna on va ser casa seva.