Idees
Sense rescat cultural
La demostració més clara que no ens hem de refiar dels poders públics és la campanya mediàtica de la Generalitat sobre un rescat cultural que no arriba a un sol punt de sutura per sargir un cos obert en canal
zentauroepp10448610 icult200504145328
Com que el cultural és un dels sectors més fràgils i precaris de l’economia d’aquests verals, toca patir. Ja que mai ha format part de les prioritats dels governs autonòmics, aquesta crisi l’enganxa en una situació de postració gairebé extrema, la que va provocar el llastimosament efímer manifest del 2%. A sobre, serà l’última en sortir del desconfinament. Fins a la vacuna, el tractament eficaç o la immunitat de grup no ens podem congregar o agrupar davant cap espectacle en viu. Ha tocat patir i tocarà patir de valent. Les cunetes de la creació quedaran més atapeïdes que els tanatoris i per més temps.
Llegeixo en un manifest carregat de bones intencions, al qual se sumen moltes entitats encara que sàpiguen que és del tot inútil, que tot el sector està aturat. Fals. Fals en el sentit més dolorós de la paraula, que és el referent a la supervivència dels professionals i les seves famílies. Tots els museus estan tancats, però el flux de les nòmines no s’atura. Tots els teatres estan tancats, però els treballadors fixos dels públics bé que cobren. El sector del llibre, el més madur i menys dependent de les administracions, sobreviurà. Després d’una apagada total, l’audiovisual es recuperarà perquè la demanda creix. Haurem d’entonar, en canvi, un rèquiem sinó per la música sí per gran part dels músics. Ells, els actors, els autònoms, els que no arriben a autònoms i els oficis auxiliars dels espectacles en viu, entre molts d'altres. Qualsevol rescat decent, tota solidaritat intracultural, hauria de contemplar la demanda d’una retallada dels sous públics del sector a fi de crear un fons d’ajuda als més necessitats.
La demostració més clara que no ens hem de refiar dels poders públics és la campanya mediàtica de la Generalitat sobre un rescat cultural que no arriba a un sol punt de sutura per sargir un cos obert en canal. Si com a mínim tinguessin la sinceritat, la delicadesa o si més no la pietat d’admetre la seva impotència, no afegirien la humiliació a tant de patiment.
