Contra la resignació

El confinament ha servit per alentir la propagació del coronavirus. Ha salvat vides i ha permès, no sense dificultats, reconduir una crisi sanitària que ha posat en perill països i governs. Però ara toca preparar-se per a l’hivern econòmic que s’acosta, com apunten diversos pronòstics. Famílies, treballadors, empreses i autònoms ja estan patint els efectes de la frenada en sec: pèrdua d’ingressos, ertos, atur i persianes abaixades.

Organismes com el Fons Monetari Internacional han assenyalat que ens enfrontem a un escenari molt pitjor que la crisi financera de fa una dècada, que va cronificar la situació dels més vulnerables. La normalitat de milers de famílies i negocis es va esfumar després d’aquella patacada i alguns no es van recuperar. La recepta europea d’austeritat va tenir efectes severs i molts van saltar de crisi en crisi gairebé sense treva pel mig.

Aquesta vegada l’origen del problema no és financer sinó un virus que ha encomanat l’economia global. La vicepresidenta Nadia Calviño, que va donar a conèixer divendres el pla d’estabilitat enviat a Brussel·les, afirma que ens trobem davant d’una V asimètrica, amb una caiguda més abrupta i una recuperació gradual. Calcula que l’impacte de la pandèmia es reflectirà en una caiguda del 9,2% del PIB espanyol aquest any i en una taxa d’atur del 19%.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Davant de la foscor de les previsions, s’ha de desplegar un coixí de seguretat que esmorteeixi el cop econòmic i que sigui efectiu per protegir les famílies i reactivar el teixit productiu. És urgent que a l’aplicació dels avals de l’ICO i els expedients per força major se sumi al més aviat possible la futura renda mínima vital. Els mecanismes públics no s’han de demorar i, per això, pocs entendrien que s’obstaculitzessin decisions que sustenten part de les mesures excepcionals. S’han de minimitzar danys per després reflotar, sense deixar aquesta vegada a ningú enrere. La meta és tornar a la normalitat i no avançar cap a una de nova marcada per la precarietat.

En l’aspecte sanitari tampoc hem de desistir. Les mascaretes i la distància que ens separen d’amics i familiars són ara per ara incomoditats necessàries, però la nostra mirada ha d’anar més enllà del moment en què es completi la fase 3 i es posi a caminar aquesta realitat amb nom de distopia. Ens hi haurem d’enfrontar fins que arribi la vacuna. Amb precaució però sense por. Benito Almirante, cap del servei de malalties infeccioses del Vall d’Hebron, ho expressa amb claredat: «La nova normalitat implica un cert fracàs». Provem de no resignar-nos d’entrada.