Tractat de l'esperança

Mai ha faltat l'esperança: cada matí, en cada ullada a les xifres del dia, en cada mirar el paisatge desert, en cada gest de rentar les mans i fregar-les amb ràbia

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp53304938 icult  pou normalidad coronavirus200503173653

zentauroepp53304938 icult pou normalidad coronavirus200503173653 / JOAN CORTADELLAS

El que va començar dissabte passat i es consolidarà aquest dilluns (els passejos, les sortides per franges horàries, la vida de nou als carrers) no és més que un punt i seguit. Convé tenir-ho en compte. No és encara el punt i a part amb què es canvia el rumb del discurs, ni molt menys el punt final amb què es dona per liquidat l’assumpte. El punt i seguit ens ve a dir, simplement, que és moment de treure el cap i prendre aire per tornar a capbussar-se en el paràgraf, encara prolix d’exclamatives i dubitatives. No canviem de tema. En absolut. El llibre que estem escrivint entre tots deixa enrere un primer capítol, però té encara molts folis en blanc per davant. Quan, per fi, puguem posar-hi el punt final resultarà un cop dels que, al caure, aixequen polseguera; dels que es deixen a la taula i provoquen un silenci respectuós; dels que al prendre’l entre les mans, superada la primera por, transmeten la tremolor de la vida que corre, com per entre venes, vènules i artèries, entre verbs, substantius i adjectius. Serà el llibre de la vida. I serà, també, el llibre de la mort. 

Notícies relacionades

Alguns, malastrucs, voldrien titular-lo ‘Crònica d’una mort anunciada’. D’altres, rancorosos, ‘A la recerca del temps perdut’. Jo m’inclino per ‘Grans esperances’. Perquè si alguna cosa ens ha sustentat des del minut zero ha sigut, precisament, l’esperança. Un suport latent, implícit, però també bategant, és a dir, viu. Hi ha hagut –hi continua havent– por, dolor i desconcert. Però mai ha faltat l’esperança: cada matí, en cada ullada a les xifres del dia, en cada mirar el paisatge desert, en cada gest de rentar les mans i fregar-les amb ràbia com si fossin esques amb què encendre la foguera a la qual volem portar la bestiola.

Shakespeare va escriure ‘El Rei Lear’ en temps de pesta bubònica, amb els teatres tancats i sotmès a quarantena. Bocaccio va escriure ‘El Decameró’ confinat a la Toscana, fugint de la pesta negra. Jo em conformaria que del nostre d’ara quedés un optimista, responsable i solidari ‘Tractat de l’esperança’.