EL SILENCI DEL POLÍTIC INDEPENDENTISTA

¿On és Junqueras?

Els líders no només han de fomentar somnis, també han de donar respostes sobre un demà que es presenta més incert que mai

2
Es llegeix en minuts
junqueras2ok

junqueras2ok

És a la presó. És la resposta més òbvia, després de la incomprensible decisió del Tribunal Suprem de no permetre-li passar l’estat d’alarma a casa seva. Una decisió que no justifica, no obstant, el seu silenci. No és un silenci absolut, ja que el 14 d’abril va aprofitar per arremetre contra la gestió del coronavirus per part del Govern, apuntant-se a l’esport que arrasa en la política catalana: culpar Madrid de tots els nostres mals, inclosos els del coronavirus. Després, el Primer de Maig, va cridar a afrontar la catàstrofe social que s’acosta. No obstant, ni una paraula sobre el dia després polític. Com no sigui l’apel·lació a les virtuts d’una república catalana que seria més ràpida, menys lenta i més eficient en la gestió de la crisi sanitària, del que ha sigut un Govern com el de Pedro Sánchez, qualificat de centralista, militarista i oligopolista (sic). 

La majoria dels independentistes pensen que si Catalunya fos Dinamarca, les coses haurien anat millor. Com a ciutadans, tenen tot el dret a somiar en el futur, però Oriol Junqueras és un líder polític. I els líders no només han de fomentar somnis, també han de donar respostes sobre un demà que es presenta més incert que mai, a Catalunya, per la crisi econòmica, per les amenaces de la Covid-19 i per una crisi política que la pandèmia no ha fet més que aprofundir. 

Notícies relacionades

Des del fracàs de la via unilateral i la urpada del Suprem, Junqueras havia sigut la veu assenyada de l’independentisme. Sense renunciar al seu ideari, va defensar una posició intel·ligent que va permetre a Sánchez arribar a la Moncloa. Davant dels seus, va justificar la necessitat del diàleg com una estratègia destinada a «ampliar la base social» de l’independentisme. Davant dels altres, va aparèixer rebutjant la temptació del com pitjor, millor que presideix l’estratègia de Carles Puigdemont. I ho va aconseguir mantenint l’hegemonia dins del seu camp. ¿On és avui aquell Junqueras? ¿De què li serveix parlar del seu amor a Espanya quan l’entrevista Ana Rosa Quintana, si no rebat les tesis supremacistes de Joan Canadell i Meritxell Budó? ¿Per què no alça la veu davant de les conspiracions de JuntsxCat en el Parlament? Els qui hem sostingut que podia encapçalar una sortida a la crisi que viu Catalunya esperem que no es deixi portar pel populisme virològic que ho envaeix tot i torni a aportar realisme a la política catalana. Fa més falta que mai.