L'àmbit provincial de la desescalada

El pla per a la transició a la nova normalitat assenyala que el ministre de Sanitat serà qui decideixi, per províncies o illes, l’avenç o retrocés a les fases de més o menys alleujament del confinament. També s’afegeix que les comunitats autònomes, «escoltades les entitats locals afectades, podran proposar al ministre de Sanitat que un territori concret de la seva comunitat sigui declarat en una fase diferent del procés de desescalada». La proposta haurà d’estar acompanyada d’un informe que la justifiqui, segons els criteris que conté el pla. En tot cas el ministre decidirà, però és exagerat presentar el mecanisme com si es promogués una jerarquia que menysprea qualsevol aportació dels seus subordinats. Les comunitats autònomes ostenten des de fa molt temps competències en sanitat. En aquesta mesura, i com que estan més a prop dels seus efectes, coneixen millor la realitat de la pandèmia. Són competències compartides amb l’Estat, de manera que el cost polític de la mala gestió pot caure sobre les dues administracions. S’equivoquen, doncs, els que creguin que escudant-se en els errors aliens ocultaran els seus.

Davant de la limitació temporal de l’autogovern en una crisi com aquesta, hauríem de reflexionar sobre la manera més convenient d’organitzar la presa de decisions. En un món ideal hauria de funcionar el principi de subsidiarietat, deixant més capacitat de decisió a qui conegui més de prop l’abast dels problemes. Però això, portat a l’extrem, també donaria lloc a altres dificultats. Els problemes globals, com les pandèmies, requereixen estratègies globals, i una capacitat de reacció ràpida que fins ara només està en mans dels estats. Per això, davant de la debilitat manifesta d’organismes supranacionals, els estats han assumit un protagonisme evident. Fins i tot en alguna de les federacions més consolidades es registren tensions territorials per la centralització temporal que estan experimentant. A Trump sembla que li agradaria decidir-ho tot, però no pot, perquè molts governadors defensen amb zel les seves atribucions en el que concerneix a la reobertura de l’economia. Al Canadà, Trudeau ha deixat clar que respecta les competències de les províncies, que allà són els equivalents d’estats federats. A Bèlgica, en canvi, hi ha queixes pel protagonisme que en la gestió de la crisi ha assumit el Consell Nacional de Seguretat, perquè els responsables polítics de les entitats federades no hi tenen capacitat de decisió. Alemanya és vista com un exemple contrari, ja que la tradició cooperativa del seu federalisme permet un funcionament harmònic.

Retret instintiu

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tots els estats descentralitzats estan experimentant tensions inèdites. En aquest context, les referències crítiques al paper de les províncies semblen buscar un retret més instintiu que racional. Es tracta d’aprofitar i reforçar les connotacions negatives que per a molts catalans té qualsevol al·lusió a les províncies. Però les províncies no són el reflex de l’Estat unitari vuitcentista que va desaparèixer. L’article 137 de la Constitució del 1978 assenyala que l’Estat s’organitza territorialment en «municipis, províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin». I afegeix que totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels seus interessos.   

Des del Govern central s’ha de tenir en compte que l’Estat no opera només mitjançant la seva Administració general desplegada a les províncies. Però el Govern català hauria de recordar que a les de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona hi ha representats els municipis catalans, a través d’unes diputacions en què participen molt a gust totes les forces polítiques. Tan a gust que, de vegades, l’ampul·lositat d’algunes crítiques sembla bastant forçada.