La guerra dels vells

Vaig conèixer Manuel B. quan jo tenia 16 anys i ell s’acostava als 60. Treballàvem junts a la central espanyola d’una multinacional de matriu alemanya i belga. Era un home simpàtic, sempre amable i comprensiu. Havia combatut amb la quinta del biberó al front de l’Ebre. Encara l’horroritzava el record.

La companyia donava feina a diversos homes de l’edat de Manuel B., units entre si per una vella amistat i algun rancor. Sempre que anaven al funeral d’un conegut comú, acabaven consolant-se en un prostíbul. L’endemà, els seus relats em semblaven una espècie de celebració de la vida. Avui pensaria a més que aquell ritu fúnebre i sexual es fonamentava en l’esclavitud d’altres persones, però llavors aquesta noció ni em passava pel cap.

Alguns divendres a la tarda, a l’acabar la setmana, anàvem a menjar sardines fregides i beure vi blanc amontillat en un bar que Manuel B. coneixia al mercat de Collblanc. Jo li demanava incansablement relats de la batalla en què havia participat amb gairebé la meva mateixa edat. Ell solia repetir que a la guerra s’hi hauria d’enviar els vells en comptes dels joves, que enviar a l’escorxador els nois era un crim contra la humanitat.

Si Manuel B. no hagués mort fa molts anys, avui hauria vist complert el seu suggeriment. En la guerra del coronavirus, les batalles més sagnants s’estan lliurant a les residències geriàtriques. Avis desvalguts en la primera línia de front. Abandonats a la seva sort, tan mal assistits i equipats com aquells mossos de la quinta del biberó que eren enviats a la immolació en una guerra perduda per endavant. Carn de canó.

Trampa mortal

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els reportatges de Juan José Fernández i  Elisenda Colell en aquest diari sobre la trampa mortal dels geriàtrics produeixen horror, angoixa i ràbia. Milers d’avis condemnats a una mort en solitud perquè el sistema arracona de qualsevol manera els cossos gastats que ja no li resulten productius o rendibles.

És inajornable una reforma integral del model d’atenció sociosanitària a la gent gran. Però abans de fer plans cal fer memòria. La crisi financera del 2007 també va deixar un oceà de devastació i mort. Fins i tot Sarkozy va invocar llavors una «refundació [social, ètica] del capitalisme». Avui només en queda l’eco de les rialles.