No els enviïn a l'atur

Els aplaudim cada tarda a les vuit perquè s’estan deixant la salut, i de vegades la vida, per lluitar en primera línia de combat contra el coronavirus. La de l’aplaudiment ha sigut una iniciativa exemplar que ens uneix en l’agraïment a tots aquells que continuen treballant perquè als confinats no ens falti res essencial –del menjar a la neteja o la seguretat– i especialment a aquells que protegeixen les nostres vides quan el Covid-19 s’agafa al nostre organisme i que donen l’últim consol als qui, en solitud, no aconsegueixen vèncer-lo.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Continuarem aplaudint en les setmanes de la desescalada i seria bo que ho continuéssim fent després, si no des dels nostres balcons almenys des de la nostra posició en la societat, sigui quina sigui. Perquè aquests professionals de la medicina i de la infermeria, els zeladors o els portalliteres, continuaran necessitant el suport social perquè se’ls reconegui el seu treball, mai prou remunerat i en moltes ocasions precari, com aquests diversos milers de metges i infermers que s’han unit a la tasca de derrotar al coronavirus amb contractes temporals de setmanes o, en el millor dels casos, de mesos. Aquest personal sanitari, exhaust per l’esforç, que en unes quantes setmanes anirà a l’atur.

Els contractats temporals han vingut a suplir les vacants dels milers de col·legues seus –o d’ells mateixos– que van ser víctimes de les retallades en la sanitat pública durant la crisi del 2008. Però si alguna cosa ha quedat clara en aquesta pandèmia és que el sistema públic de salut necessita reforços per atendre els qui emmalalteixin pel virus, que seguirà amb nosaltres una llarga temporada, i als que van quedar relegats per l’emergència sanitària. Els governs, el central i els autonòmics, n’haurien de ser conscients i dotar de prou personal a la sanitat pública. Reconeguin la seva tasca, no els enviïn a l’atur.