Coses que van i tornen

Expliquem la història, habitualment, de manera lineal. La realitat la dibuixem com una trajectòria des del passat cap al futur. El present gairebé no existeix. Però, presumptament, sempre avança en la mateixa direcció. Hi ha versions alternatives: Giambattista Vico, per exemple, va defensar que la història és cíclica. Una visió més pròxima a la de les cultures orientals. Sigui com sigui, el vintage sempre té tirada. La convulsió subsegüent a la pandèmia del coronavirus i del confinament universal ens torna a pràctiques que semblaven superades per sempre. Per exemple, parlar des del balcó o la finestra amb la gent del carrer. Aquest costum de quan alguns érem petits, anterior al mòbil, reneix com a forma de relació en temps de «distància social», perquè la comunicació a través de la pantalla ens ajuda però també ens cansa. Torna també l’estima per la proximitat, que ja era latent en l’alimentació amb el concepte de quilòmetre zero però que ara reneix amb el d’«indústria nacional», que no se sentia des que vam entrar a la Unió Europea. Tornen fins i tot Los Manolos, però també Los hombres de Paco. 

I, alhora, molt del que ens semblava que havia arribat per quedar-se ara es dilueix com el terròs de sucre al cafè. La deslocalització ens va fer pensar que vivíem en un món globalitzat quan, de fet, només vam crear un immens parc industrial amb mà d’obra barata al sud-est asiàtic o al nord de l’Àfrica per produir allò que ens semblava que tenia menys valor. Però, ara, s’ha tornat tremendament valuós. Per exemple, les mascaretes quirúrgiques o les bates d’un sol ús d’hospital. Per continuar comprant-les a la Xina haurem de sumar al preu el cost del risc de quedar-nos-en sense. I llavors, potser no surt a compte deslocalitzar. Un raonament que s’estendrà a altres àmbits. Arriben nous aranzels imposats pel risc derivat de les pandèmies. I se’n van moltes més coses, per exemple, vinculades a la vida social, des de les presentacions a les reunions i convencions. O la informació de marca blanca, sense una organització editorial que l’avali. La realitat ve i va. Sovint de manera imperceptible, fins que arriba una gran convulsió.