Sant Jordi davant el mirall

Davant de tanta incertesa, només puc fer una afirmació amb rotunditat: la pandèmia ens ha deixat sense un dels dies més intensos de l’any. Per si se’ns havia oblidat amb aquests gairebé 40 dies de confinament, l’any passat van sortir als carrers de Barcelona més d’un milió de persones, es van vendre 1,64 milions de llibres i es van facturar 22,16 milions d’euros. Estem parlant de la diada del patró de Catalunya, del dia del llibre i de la rosa, i també d’això, és clar. Pel sector editorial és EL dia de l’any, no només per aquestes magnituds, sinó perquè és el dia en què el contacte entre autors, llibreters, editors i lectors registra més intercanvis en tots els sentits. És un dia de festa, de carrer, de petons i abraçades que deixa bocabadat qualsevol. També és un dia esgotador, amb una jornada maratoniana a peu dret quan no carretejant llibres, taules i cadires, amb un 90% de somriures i un 10% de renecs.

Davant un esvoranc d’aquesta magnitud, és difícil mantenir la calma. Ni el sector ni l’administració competent en la matèria estàvem preparats per una cosa així. No tenim prou múscul. No som Alemanya, ni França, ni Holanda. Que la voracitat de les notícies i la tragèdia de moltes famílies no ens faci oblidar que fa quatre dies estàvem reclamant el 2% del pressupost de la Generalitat per cultura i que ara, si en algun dia d’aquests el Govern aconsegueix aprovar-los, no arribarà a l’1%. El ‘fer com si’ d’aquest país nostre i la falta de suport estructural, de creure de debó que la despesa en cultura és una inversió i que cal dotar-la de recursos ens ha portat fins aquí. També Sant Jordi ens ha posat davant del mirall.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Des de totes les baules de la cadena del llibre, i després d’unes setmanes de mirar-nos els uns als altres desconcertats, ens hem mogut en totes direccions, a vegades donant pals de cec, però ens hem arriscat i crec que el gest se’ns ha valorat. Però també hem creat una confusió formidable (si voleu mostra de la diversitat i no del caos del sector). Aquest activisme també amaga una falta de planificació i coordinació endèmiques i l’inevitable campi qui pugui del vaixell que s’enfonsa. Després del 23 vindrà el 24, i serà el moment d’agendar tants cafès pendents, tantes converses ajornades, d’agafar paper i llapis, de treure’ns les caretes del «tot anirà bé» i de parlar de l'endemà. Perquè no hi hauria d’haver res de res del que hem fet fins ara com a sector que s'hagués de repetir sense haver respost a la pregunta de si es pot fer d’una altra manera i millor.

Els problemes els sabem, de fa anys. Les solucions són diverses i ningú pot arrogar-se el dret de dir «jo ja us ho deia», però s'ha d'estar disposat a ser imaginatiu, generós, reivindicatiu, ambiciós i seriós. Pensar en el conjunt, en les urgències i a llarg termini. Deia Josep M. Esquirol l’altre dia a Mònica Terribas que «s'ha de mirar de no alliçonar gaire sinó en tot cas compartir experiències». Em sembla un bon començament. Però, mentrestant, no deixeu de comprar ni un sol llibre. A una llibreria, per descomptat.