19 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

El CIS i la llibertat d'informació

MIGUEL LORENZO

El CIS i la llibertat d'informació

Xavier Arbós

El que fa falta és que tots aprenguem a distingir entre informació bona i dolenta, i recolzem la primera. Aquesta és la millor vacuna contra les falòrnies tòxiques

El CIS preguntava fa poc sobre les falòrnies que circulen sobre el coronavirus. No hi ha dubte que es tracta d’un tema important, ja que, en matèria de salut, la informació errònia pot provocar veritables desgràcies. No obstant, la pregunta formulada ha aixecat una onada de crítiques. El text és el següent: «¿Creu vostè que en aquests moments caldria prohibir la difusió de falòrnies i informacions enganyoses i poc fonamentades per les xarxes i els mitjans de comunicació social, remetent tota la informació sobre la pandèmia a fonts oficials, o creu que cal mantenir llibertat total per a la difusió de notícies i informacions?»

Molts experts han criticat aquesta pregunta per un biaix que fins i tot els desentesos en la matèria creiem percebre. Els «moments» a què es refereix la pregunta són els d’una crisi en la qual tots temem per la nostra salut o la dels nostres éssers estimats. Són moments de por, doncs, cosa que ens situa en unes condicions psicològiques que ens fan anhelar la seguretat. ¿I on trobar-la? Certament, en les «falòrnies i informacions enganyoses i poc fonamentades», no; molt millor en les «fonts oficials», que siguin aquestes les úniques que informin sobre la pandèmia. De manera que prohibir les falòrnies pot ser la via per arribar fàcilment i ràpidament a la informació fiable, que ho semblarà encara més si és oficial. Amb aquest plantejament, la «llibertat total per a la difusió de notícies i informacions» no resulta gens tranquil·litzadora «en aquests moments».

Els sociòlegs i els politòlegs poden mesurar amb rigor tècnic la qualitat d’aquesta pregunta. La ciutadania, en general, s’hauria de preocupar per una cosa més greu: el final de la llibertat d’informació. En la pregunta es planteja un supòsit més dràstic que la censura prèvia, que segons la Constitució (article 20.4) no pot imposar-se a una sèrie de drets, entre els quals hi ha el de «comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió». Se suggereix, com l’alternativa a «la llibertat total per a la difusió de notícies i informacions», que en relació amb la pandèmia només es difongui la informació que emani de fonts oficials. Cap altra, per la qual cosa la censura prèvia seria innecessària.

La qüestió no és censurar ara la pregunta del CIS, ni de bon tros dictar normes per prohibir, amb l’amenaça de sancions, que es plantegin preguntes d’aquesta mena. Això queda fora de l’abast del Dret, ja que la Constitució reconeix a l’article 20.1.D en el dret a la llibertat d’investigació. Una llibertat sobre la qual, per cert, tampoc pot imposar-se censura prèvia. Però sí que és exigible que una institució pública com és el CIS faci el possible perquè la qualitat tècnica de les seves preguntes sigui irreprotxable als ulls dels especialistes. I cal fer una crida a la responsabilitat dels que dissenyen els qüestionaris en els estudis d’opinió. Les dades que generen són objecte d’interpretacions, més o menys encertades o interessades, per part dels mitjans de comunicació. Aquests, al seu torn, influiran en l’opinió pública i tindrem una cosa semblant a una profecia autocomplerta. La tendència detectada en la mostra pot amplificar-se per la difusió dels mitjans, i així, en una enquesta successiva, es podrà veure reforçada.

A aquesta possibilitat tampoc es poden oposar moltes barreres jurídiques. Les informacions que donen compte de les dades de les enquestes tenen la característica del que es diu «reportatge neutral». És a dir, la persona que informa trasllada al públic els resultats d’un estudi d’opinió que, bé o malament, ha sigut realitzat per d’altres. Encara que la difusió fos inexacta entraria en la categoria d’«informació veraç» que protegeix la Constitució en el seu article 20.1.D, sempre que en el seu tractament i publicació s’hagués aplicat el rigor exigible a un professional. Així ho va entendre el Tribunal Constitucional en la seva sentència STC 41/1994, de la qual es pot desprendre que l’informador compleix amb el seu paper al publicar el que diu el sondeig, i no està obligat a establir el que hauria d’haver dit.

Certament, les falòrnies i les notícies falses poden ser nefastes per a la convivència i perilloses per a la salut. Però restringir la informació no és un bon camí; a hores d’ara ja sabem que la tecnologia permet esquivar molts obstacles, fins i tot els que se’ls volguessin imposar amb un ús incorrecte del dret. El que fa falta és que tots aprenguem a distingir entre informació bona i dolenta, i recolzem la primera. Aquesta és la millor vacuna contra les falòrnies tòxiques.