L'urgent i necessari ingrés mínim

L’aplicació d’una mesura tan raonable i necessària com un ingrés mínim vital ha vingut acompanyada d’un debat tan confús com agre. Així, les mal gestionades diferències al si del Govern han sigut magnificades per una oposició que, sense assumir la gravetat del moment, continua prioritzant deteriorar la coalició d’esquerres. 

Aquesta renda mínima, ja considerada als països avançats que pateixen les seqüeles del Covid-19, respon a la dramàtica personalitat d’una crisi que ha fet que els més de tres milions d’aturats de fa unes setmanes s’estiguin acostant, avui, als nou milions, a l’afegir-se’ls els afectats pels ertos i els molts autònoms que s’han hagut de quedar de braços plegats. Davant una tragèdia tan gran, només es pot transitar cap a la normalitat perduda si les administracions injecten liquiditat directament a les empreses i, també, a les famílies. No obstant, aquesta mesura, orientada a les persones més vulnerables, genera desconcert en un doble sentit. 

Doble desconcert

D’una banda, per la seva convivència amb altres rendes mínimes, que ja es venien experimentant a nivell autonòmic. En aquest sentit, se les pot diferenciar clarament, ja que mentre aquestes responen a una situació de normalitat i es limiten a col·lectius determinats a qui cal acompanyar en el seu camí de la marginalitat a l’ocupació, el mínim vital és de caràcter general, orientat a totes les famílies vulnerables, perquè puguin accedir als béns indispensables durant aquests mesos del confinament. 

D’altra banda, contribueixen al desconcert les posicions extremes que pretenen aprofitar el desastre per portar l’aigua al seu molí. Així, mentre l’esquerra més radical assenyala que aquest ingrés ha vingut per quedar-se, els àmbits més conservadors es rebel·len davant qualsevol indici de generalització, convençuts que una renda mínima no faria més que afavorir una actitud displicent per part de milions de ciutadans, que s’acostumarien a la vagància.

En funció de la conjuntura

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Lluny d’uns i altres, aquest ingrés mínim vital s’ha d’entendre com una mesura d’emergència davant una situació temporal i dramàtica. A mesura que anem tornant a una certa normalitat, serà el moment que, atenent la conjuntura en què ens trobem, decidim què convé fer amb l’ingrés: suprimir-lo,  reorientar-lo o donar-li continuïtat.

En qualsevol cas, avui aquesta mesura resulta necessària i urgent. Les energies i el debat s’han d’orientar a aconseguir l’acord més gran possible entre els partits i els agents socials. I fer-ho començant pel més senzill i, alhora, transcendental: aconseguir una posició comuna en política europea. La negociació que s’acosta entre el nord i el sud resultarà duríssima, ja que el gran pacte no es formalitzarà tant a la Moncloa, com a Brussel·les. Que els grans partits no hagin arribat a aquest acord, i es dediquin a acusar l’altre dels morts, és d’una baixesa extraordinària. La de qui es deixa portar pel «com pitjor, millor».