Dues mirades

¿Un avís?

Una de les coincidències de les anàlisis d'aquests dies, precipitades, incompletes, és que això d'ara -oceànic, indescriptible- és un avís. Podríem dir que és la lectura positiva de la pandèmia

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp53006629 vacio200411204354

zentauroepp53006629 vacio200411204354 / DAVID CASTRO

Comencem a pensar com serà el dia després de la pandèmia. Ho fem per diversos motius. Perquè tenim la necessitat vital de pensar efectivament en un final. L’amic Salvador Macip, en aquestes mateixes pàgines, deia que en un parell d’anys haurem oblidat el coronavirus perquè ja no afectarà l’estil de vida, però, afegia, “no estarà eradicat”. Hi conviurem i molt probablement en vindrà un altre. Això és el que diuen els experts. També pensem en el final, en un final, perquè se’ns presenta com un pou negre i moltes vegades temem el pitjor. Cadascú aplica a “pitjor” les característiques pròpies amb què dibuixa un futur esquerp.

Una de les coincidències de les anàlisis d’aquests dies, encara apressades, encara incompletes, és que això d’ara –oceànic, indescriptible, eixordador– és un avís. Podríem dir que és la lectura positiva de la pandèmia, perquè l’avís implica tenir a mà una informació per viure advertit. És a dir: una alarma no és un incendi, sinó que ens parla del fum. Més endavant, pot ser que les flames hagin cremat les alarmes. En tot cas, com diu l’Eclesiastès en l’epígraf titulat “La limitació dels humans”, la nostra vida és fugissera i la travessem com una ombra.