Editorial

Més essencials que mai

Tots hem d'agrair l'esforç dels treballadors que encara han de trepitjar els carrers perquè, malgrat tot, la vida continuï

2
Es llegeix en minuts
montse-balada

montse-balada

Els trobem als supermercats, a les fleques, als mercats. Són les mans que permeten que el transport públic continuï funcionant, els que proveeixen els lineals, els que ens atenen al telèfon quan alguna cosa surt malament. Són, per descomptat, els sanitaris, també els que treballen al camp, els que vetllen per la nostra seguretat i protecció, pels nostres estalvis. Els mitjans de comunicació, certs sectors de l’advocacia, de la tecnologia... Són pocs si els comparem amb el total de la població. Són immensos si tenim en compte com els necessitem, com d’imprescindibles resulten perquè, malgrat tot, la vida continuï.

Des del 30 de març, els treballadors essencials són els únics que trepitgen els carrers per a alguna cosa més que la compra imprescindible, cuidar un familiar o passejar el gos. Ells continuen al peu del canó, però res és igual que abans del confinament. Per a molts, les seves condicions de feina s’han tornat més difícils, més incòmodes. En el cas dels sanitaris és evident. La societat és conscient de l’esforç sobrehumà, del terrible desgast físic i emocional que estan patint. Però també altres professionals estan vivint moments difícils.

Un total de 459 professionals que treballen en farmàcies estan ingressats o guardant quarantena a causa del coronavirus. Altres col·lectius com els transportistes estan oferint un exemple de compromís extraordinari en aquests dies tan durs, passant hores, de vegades dies, al volant sense llocs on descansar o alimentar-se en condicions. Són molts els treballadors que es veuen obligats a afrontar jornades extenuants i no sempre compten ni amb els mitjans ni amb les proteccions òptimes. És obligat recalcar la necessitat de vetllar per la seva seguretat i el seu benestar. Les empreses han de reforçar les mesures per prevenir el contagi.

Tot ha canviat en aquestes últimes setmanes. El nostre món ha pegat un gir. Encara resulta difícil assimilar el que està passant. Costa trobar una cosa positiva en una crisi sanitària que ha paralitzat el món, més encara quan el dolor i la preocupació envaeixen tantes llars. Però sí que resulta estimable ressaltar com s’ha trastocat la percepció col·lectiva de certes professions. Llocs de treball que, moltes vegades, pateixen condicions precàries i no han sigut mereixedors de prestigi social s’han fet ara més visibles, més necessaris que mai. Avui és el moment d’agrair-los el seu esforç. Quan tot passi, també serà obligat continuar reconeixent-los el seu valor i recolzar-los en les seves reivindicacions.

No és fàcil sortir al carrer aquests dies. Caminar per voreres silencioses, pujar a un mitjà de transport semibuit, fins i tot rebre recriminacions des dels balcons per part de persones que desconeixen la tasca que exerceixen. Impossible traslladar-se, treballar sense sentir el temor d’infectar-se. Si a casa espera la família, la por es multiplica al pensar que la poden encomanar. Avui EL PERIÓDICO recull alguns dels seus testimonis. Que serveixin aquestes línies com a agraïment al seu esforç i compromís.