26 maig 2020

Anar al contingut

El nostre món és el món

El factor Junqueras

El factor Junqueras

Joan Tapia

Que els polítics condemnats no estiguin reclosos als seus domicilis durant la pandèmia no és raonable i perjudica l'Estat

Com li va dir dimarts Miquel Roca a Josep Cuní, uns nous Pactes de la Moncloa –un gran acord dels agents polítics i socials– serien molt convenients. Espanya viu el seu moment més difícil des de 1936 i el perill no ve ara de dins sinó d’un virus que paralitza tots els països. Si no és ara, ¿quan?

Però el pacte no serà fàcil. És necessari un objectiu clar. El 1978 ser una democràcia europea unia Manuel Fraga i Santiago Carrillo passant per Miquel Roca. Ara Vox, el tercer partit, vol pescar en aigües revoltes. A més, Espanya és avui un Estat autonòmic i hi ha dues «nacionalitats» –amb extenses competències– que compten molt. El cas d’Euskadi és soluble perquè el PNB és, abans que res, realista. A Catalunya hi ha una lenta evolució. Dirigents d’ERC i de la vella CDC –no tots– admeten en públic que la unilateralitat és impossible, que un referèndum ha de ser pactat i que un 51% no és solució per a una cosa que parteix tant la mateixa Catalunya.

Però hi ha la sentència del Suprem. És cert que la mateixa sentència –contrària també al criteri de la fiscalia– ha permès suavitzar la situació dels presos. Tots sortien de la presó, almenys unes hores, per treballar o atendre familiars.

Però el problema segueix. M’ha impactat que el conegut penalista Francesc Jufresa, aliè a l’entorn sobiranista, hagi fet una petició formal d’indult. No sé si és el camí. Però en uns pactes operatius contra el coronavirus, la Generalitat hi ha de ser. I això requereix signes d’empatia.

Que el Suprem hagi avortat, amb una estranya i atípica nota de premsa, que els polítics a qui se’ls aplica el 100.2 del règim penitenciari quedessin reclosos als seus domicilis durant la pandèmia, com ha aconseguit els que disfruten del tercer grau, només enverina les coses. Quan el contagi és el perill, un tracte humanitari a presos com Oriol Junqueras o Jordi Sánchez –que van encapçalar dues de les tres llistes més votades en les legislatives del mes de març del 2019– seria un gest intel·ligent. Entre altres coses perquè un pres malalt a la presó (o més mal mort) cresparia els ànims i paralitzaria l’evolució de l’independentisme.  

No tenen raó els qui asseguren que és una venjança de l’Estat. La seva junta de tractament ha aplicat el mateix criteri a Iñaki Urdangarin. I l’estranya nota de premsa –que el Suprem ni ha confirmat ni desmentit– no reflecteix ni la posició del Govern de Sánchez ni la del mateix Poder Judicial, que només ha de parlar amb interlocutòries, providències i sentències. Però l’advertència ha condicionat l’actitud de les juntes de tractament catalanes. I és un altre obstacle perquè el govern català participi en un pacte ampli –sanitari, econòmic i polític– contra el coronavirus. Un pacte sense la Generalitat seria manc. Amb la Generalitat tindria molta més força.

El president del Suprem no ha de fer política. Si tenir en compte els interessos de l’Estat. I el factor Junqueras-Jordi Sànchez compta. Tenen darrere molts vots.