27 maig 2020

Anar al contingut

RECORDANT UN FOTÒGRAF ENTRANYABLE

Miguel Moreno i la tragèdia de Heysel

Miguel Moreno i la tragèdia de Heysel

Emilio Pérez de Rozas

Vam arribar a l’hotel que no sabíem on érem. Era ja, per descomptat, la matinada del 30 de maig de 1985 després d’haver viscut, sens dubte, la nit més amarga (no n’hi hauria cap altra, ¡no n’hi podia haver cap altra!) de les nostres vides professionals.

Acabàvem d’assistir, veure, sentir, informar, explicar i fotografiar la tragèdia de l’estadi Heysel, de Brussel·les, on, en l’enfrontament Liverpool-Juventus (0-1), final de la Copa d’Europa, havien mort (llavors era impossible saber-ho) 39 aficionats: 32 italians, 4 belgues, 2 francesos i només, sí, un britànic.

Jo havia provat de narrar tot el viscut a través de la connexió de TVE amb la generositat de José Ángel de la Casa i el meu amic de l’ànima, Luis Gómez, m’havia ajudat, des de la redacció central d’‘El País’, a Madrid, a completar una primera edició en la qual, fonamentalment, tractava de descriure el caos en el qual s’havia viscut tot, des dels prolegòmens del partit fins a la tragèdia i la caiguda del mur, allau inclosa.

Però, és clar, a l’arribar a l’hotel, teníem més dades, sabíem més coses i, ja de matinada, vaig descriure, en una segona crònica des de la meva habitació, el desastre amb més detalls, tot i que es tardaria dies a saber com s’havia produït aquella matança fruit, sens dubte, de la improvisació i distracció del ministre de l’Interior belga, Charles Ferdinand Nothomb, que acabaria provocant, lògicament, la caiguda de tot el Govern belga de llavors.

La por en el seu rostre

Abans de pujar a la meva habitació a escriure, vaig prendre un cafè en una improvisada barra de l’hotel en companyia del gran, de l’immens, del simpàtic i graciós Miguel Moreno, fotògraf de la revista ‘Don Balón’, amb qui havia viscut les hores d’angoixa i tragèdia a l’estadi i els seus voltants, perquè el primer hospital improvisat es va muntar al pàrquing de premsa.

«Miguel, pujo a l’habitació, escric la segona edició i, d’aquí a una estona, a les sis del matí, tornem a l’estadi per fer les fotos de tot aquell desastre, ja que segur que amb l’acreditació de la final ens deixen passar i podem captar unes imatges desoladores», li vaig dir mentre premia el botó de l’ascensor. «Emilio, no comptis amb mi. Jo ni tinc cos, ni ganes, ni valor d’acompanyar-te. Ni parlar-ne, ens veiem a l’aeroport a les vuit del matí, que el nostre avió cap a Barcelona surt a les deu. Ho sento, de veritat, jo no torno a aquell cementiri ¡ni parlar-ne!»

Jo sí que hi vaig anar i, en efecte, les imatges eren dantesques, cruels i, sobretot, desoladores. Grades destruïdes, runa, runa, desenes de sabates per tot arreu, samarretes esquinçades, bufandes, pancartes destrossades... era el teatre d’una guerra, d’una batalla campal. Però, sobretot, i va ser el més denunciable, centenars d’ampolles de cervesa trencades quan, curiosament, s’havia prohibit (van dir) vendre alcohol en cinc quilòmetres al voltant de l’estadi (¡mentida!) i, per descomptat, entrar amb begudes al recinte.

Una llarga trajectòria

Mai oblidaré el Miguel. Mai oblidaré la seva expressió. Mai oblidaré el seu rostre desencaixat d’aquella matinada. Ara que ens ha deixat, Miguel, nascut a Granada, el 19 de gener de 1942, va ser un d’aquests companys que un és incapaç d’oblidar. No per la seva excel·lent feina, que, en el seu cas, va estar vinculada a ‘Sport’, ‘Mundo Deportivo, Don Balón’ i als que li van demanar ajuda i material, no, tampoc pel seu art, curiós, a l’hora de fotografiar els futbolistes, ¡que l’adoraven!, especialment els del ‘Dream Team’, per a la col·lecció de cromos ‘Panini’, serà inoblidable per la seva gràcia i encant, que, tot i que semblin el mateix, no ho són, no.

Aspectes de les grades de l’estadi Heysel, de Brussel·les, el dia després de la tragèdia. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

La personalitat de Miguel Moreno era tal que tenia un imam especial per als futbolistes. Quan la selecció argentina va arribar a Barcelona, el 1982, Diego Armando Maradona va ordenar desviar la jardinera, al mig de la pista de el Prat, per saludar el nostre amic. És més, Miguel esmorzava, gairebé cada dia, al Palau de Gel del Camp Nou amb Johan Cruyff i Hristo Stóitxkov, que ha de fer hores i hores que vessa llàgrimes per Moreno. I no només això, quan el ‘Profeta del Gol’ i el golejador es barallaven, que era molt sovint, Miguel posava pau, després de fer, durant alguns dies, de missatger entre un i un altre.

Amics per sempre

Cada 10 paraules deia un refrany, o un vers, o una rima o, sí, sí, un disbarat. No només l’adoraven els futbolistes, els altres fotògrafs li professaven un afecte molt, molt, especial, perquè tots ells tenien la sensació (certa, per descomptat) que el que ells tenien per benedicció, per aprenentatge, per pare fotògraf o per escola, ell, Miguel, l’havia adquirit a base d’hores, d’esforç, de veure i copiar els altres però, sobretot, gràcies a la seva doble passió: estimava el futbol, perdó, els futbolistes i la fotografia.

I, només un últim detall, que, també sí, també estava gravat en aquell rostre poruc, espantat, encara col·lapsat d’aquella matinada del 30 de maig de 1985: Miguel sabia més del Barça, dels seus jugadors, dels seus entrenadors, del vestidor, de les catacumbes del Camp Nou que la Moreneta que hi ha a la capella del passadís que condueix a la gespa.

Miguel ho sabia tot de tots perquè, el que no veia i sentia pel seu compte (sempre estava allà, sempre estava amb ells), li explicaven com a amic, pare (ho va ser del ‘Lobo’ Carrasco en els seus inicis quan, fins i tot, el va allotjar a casa seva), tio, col·lega o fotògraf de confiança. I Miguel mai, mai, mai, va explicar res. Ni tan sols en aquests grupets, com el de la imatge que il·lustra aquest record al costat de Jordi CotrinaEduard Omedes i Joan Vilaprinyó, que es produïen, sobre la mateixa gespa, minuts abans que comencés el partit.

Temes: Barça