25 maig 2020

Anar al contingut

Anàlisi

GRAF5281. MADRID (ESPAÑA), 03/04/2020.- Agentes de la Policía Local realizan un control en la madrileña Plaza Castilla, este viernes. Los españoles se mantienen en situación de confinamiento un nuevo fin de semana, con la advertencia de que los controles de carreteras se intensificarán en la antesala de la Semana Santa, que llega con cerca de 11.000 muertos y en torno a 120.000 contagiados por coronavirus. EFE/Kiko Huesca . EFE/Kiko Huesca

Kiko Huesca (EFE)

Sense por i sense la Stasi

Josep Martí Blanch

Si del que es tractava era de suspendre alguns drets fonamentals per evitar el col·lapse del sistema sanitari, els volem de tornada quan els indicis indiquin que això ja és poc probable

No em descarregaré al telèfon mòbil cap aplicació de geolocalització que em xivi l’estat de salut de les persones que em trobo pel carrer. Tampoc portaré un certificat personal d’anticossos a la butxaca per ensenyar-lo als agents de policia. I menys encara amagaré el meu tros de nas rere una mascareta XXL pels temps dels temps. No avalaré amb els meus actes una dictadura, tot i que la seva edificació es faci en nom de la ciència i amb la pretensió de protegir-nos. Si el camí per sortir de la quarantena va per aquí comptin-me entre els insubmissos del ‘no és no’.

Hem acceptat sense debat un confinament que per a molts va més enllà del raonable. Nens empresonats de manera indefinida i adults encadenats a un sedentarisme insalubre. Es tractava de no col·lapsar el sistema sanitari i que tothom pogués ser atès. Molt bé, endavant, vam dir. I aquí estem, tancats pacientment a casa fins a nou avís.

Però no donarem un xec en blanc als governs perquè ens converteixin en un ramat manejat a gust per governants i epidemiòlegs. L’estat d’alarma és una excepció en què cada dia compta, no una renúncia indefinida als nostres drets. Caldrà recordar-ho, entre d’altres, al ministre de Justícia, que ha amenaçat sense despentinar-se l’exercici dels drets de llibertat d’expressió i opinió, així com el de la confidencialitat de les dades personals, particularment rellevant pel que fa a les històries clíniques dels ciutadans.

La improvisació i menyspreu amb què rebem la pandèmia no es compensen convertint la vida en comú de demà passat en un corral d’histerisme, por i desconfiança. Si del que es tractava era de suspendre alguns drets fonamentals per evitar el col·lapse del sistema sanitari, els volem de tornada quan els indicis –garanties no en tindrem– indiquin que això ja és poc probable que succeeixi. Aquest és el tracte, no cap altre. Aquests indicis, tot i que no es digui obertament per temor que ens relaxem, ja hi són. Així que hauríem de començar a exigir que se’ns expliqui quin serà el camí de tornada, quantes estacions tindrà i, sobretot, que no impliqui que els nostres carrers, places i avingudes es converteixin en un teatre d’operacions de la Stasi.

Al febrer el congrés va donar llum verda a la proposició de llei de l’eutanàsia per agilitar la reforma legal en favor d’una mort digna. Se’ns va creuar pel mig el cigne negre del coronavirus i, segons com vagin les coses, del que acabarem parlant és de com ho fem per mantenir drets els pilars bàsics d’una vida en llibertat. Tot i que no dependrà només dels governs. Al final serà molt més important la decisió que prenguem cadascun de nosaltres quan, davant del mirall, ens preguntem amb quanta por al cos volem viure el nostre futur més immediat. No és una invitació a la temeritat, però sí a atrevir-nos a assumir el risc inevitable que comporta ser vius.