25 maig 2020

Anar al contingut

Editorial

50 anys de moviment veïnal a Barcelona

La ciutat ha redescobert, fins i tot estant confinada, el valor del que és col·lectiu, i aquest compromís serà necessari per tornar a posar-la dreta

50 anys de moviment veïnal a Barcelona

Allà per 1970, va fer els seus primers passos estructurats el moviment veïnal reivindicatiu de Barcelona. Va ser vehicle de participació política durant els últims anys de la dictadura i la Transició, però va continuar tenint un paper clau en la construcció de la ciutat que coneixem. La reivindicació de serveis públics, llavors a nivells bàsics (transport, escoles, ambulatoris, zones verdes), ha seguit vigent fins avui mateix en la reclamació d’un sistema educatiu i sanitari públic de qualitat, la defensa dels interessos dels veïns afectats per les transformacions urbanístiques i el manteniment d’una visió crítica de l’evolució d’una ciutat que en més d’una ocasió va pecar d’autocomplaença en el seu èxit.

Aquest moviment veïnal tradicional, sovint amb notables dificultats en el seu relleu generacional, de vegades va protagonitzar o va estar en l’arrel de les respostes a nous reptes de les últimes dècades, i va ser un fre a reaccions insolidàries. En ocasions, l’adaptació a aquestes noves realitats (les xarxes de solidaritat davant de la pobresa extrema, la resposta davant de l’emergència habitacional, l’acollida dels immigrants, l’impacte als barris del turisme) va haver de venir des de noves formes de participació o associacionisme ciutadà. Altres interessos (en l’àmbit del comerç, la restauració i l’hostaleria) han trobat també en l’associacionisme vies per participar en el debat ciutadà.

A la Barcelona que viu l’embat del coronavirus, la naturalesa de l’emergència en què vivim i les condicions mateixes del confinament generalitzat no faciliten la mobilització associativa precisament. Però està sent més crucial que mai l’activitat de tot el teixit d’ajuda als col·lectius més precaris, així com les xarxes de recolzament veïnal i familiar més pròximes. A la ciutat que haurà de tornar a posar-se en marxa potser algunes mobilitzacions que semblaven crucials deixin de ser-ho. Però també s’haurà redescobert durant el temps que vivim el valor del que és col·lectiu. El compromís en la defensa de la sanitat pública, el dret a la vivenda i l’accés dels col·lectius que surtin més desemparats d’aquest terrible embat, serà, per desgràcia, més vigent i necessari que mai.