Ciència en temps de crisi

Ens trobem en el mig d’una important crisi que té una base sanitària però que té conseqüències econòmiques i socials considerables. Per decidir el que cal fer, aquells que en tenen la responsabilitat s’adrecen a professionals que basen la seva autoritat en el coneixement científic. En els seus discursos els polítics repeteixen que fan el que els recomanen els científics. Potser és cert que per un cop escolten el que diu algun científic, però les decisions no són mai dels experts, ni ho han de ser per moltes raons.

Ha estat dit repetidament que una gran proporció de les decisions individuals i col·lectives que prenem tenen un contingut científic. Això no vol dir res més que en la majoria dels casos és important disposar d’una anàlisi de la realitat la més rigorosa possible i això és la feina dels científics. A més, la característica essencial de les ciències naturals és que poden formular prediccions sobre les que poden basar les nostres decisions de futur. Però d’una banda, molt sovint les anàlisis i les prediccions estan basades en suposicions i en paràmetres que necessiten simplificacions. I d’altra banda, la realitat és ben sovint complexa i cal integrar dades que provenen de diferents punts de vista científics. Per aquesta raó en qüestions complexes es demana el parer de comitès en els quals es debaten les preguntes tractant d’integrar els diferents punts de vista. Quan això es fa bé es pot tractar de consensuar les millors recomanacions possibles al temps que s’expliquen els graus d’incertesa  que hi pugui haver.

Els casos de L’Aquila i les ‘vaques boges’

Aquest pot ser un exercici complex i necessita estar acompanyat d’una comunicació correcta. Quan l'any 2009 es van produir una sèrie de terratrèmols a L’Aquila (Itàlia), el portaveu del comitè científic va afirmar que tot s’havia acabat el dia abans de la pitjor sacsejada, quan és ben sabut que aquesta predicció és impossible. Aquesta afirmació va portar alguns a prendre decisions equivocades amb conseqüències fatals i a l’acusació d’homicidi envers els científics. A la dècada dels 90 l’aparició de la malaltia de les ‘vaques boges’ i la seva transmissió als humans va necessitar de prendre decisions en una situació d’una enorme incertesa científica. El consens científic amb llargues discussions mentre s’estaven obtenint noves dades va permetre recomanar mesures que es van seguir al peu de la lletra i es va poder controlar l’extensió de la malaltia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una cop assolit un consens científic, les decisions polítiques tenen que integrar moltes altres dades. En la situació actual que implica limitacions importants en la vida de les persones, cal mesurar el grau en el que aquestes seran acceptades adequadament per la població, el que és un requisit perquè siguin seguides per la majoria. Cal mesurar també els efectes col·laterals que es poden produir. En aquest cas els efectes sobre l’economia són ben evidents. Una decisió política ha de tractar de ponderar tots aquests aspectes amb l’objectiu d’assegurar el màxim de bé comú que se suposa és l’objectiu de la política. Per tant les recomanacions científiques són un element de la decisió política, però en un sistema democràtic no ho pot ser tot. La ciència és un element essencial de la presa de decisions democràtiques però no les pot suplantar completament.

En la situació actual estem veient la importància que tenen les recomanacions dels experts i com en alguns aspectes les seves opinions divergeixen, el que és part de l’activitat mateixa de la ciència. Aquesta es basa en el respecte de les opinions alienes i en la seva ponderació pel debat i per l’aportació de les millors dades i els millors criteris possibles. Com integrar aquest exercici en la presa de decisions polítiques pot ser difícil i en part depèn de l’experiència que el sistema polític tingui. No repetirem el que venim dient fa anys sobre la necessitat de tenir una ciència forta i de qualitat i de procediments que integrin els seus resultats en la presa de decisions. I també la seva presència en les discussions quotidianes en les que massa sovint es deixa camp lliure a la trivialització. Seria bo recordar en aquest moment l’espai que es va donar a aquells que s’oposen a la vacunació, per exemple. Ara el que cal és que la recerca i el debat científic es centrin en dur a terme una bona anàlisi de la situació i consensuar quines són les alternatives i els seus efectes. Això hauria d’ajudar a prendre les millors decisions que ajudin a mitigar els efectes terribles que està tenint l’actual epidèmia.