21 d’oct 2020

Anar al contingut

LA CLAU

Cartes de mort

DAVID CASTRO

Cartes de mort

Joan Cañete Bayle

Quan tot passi, a més del balanç sanitari i econòmic, caldrà abordar l'emocional: la factura de la por i de l'aïllament, el cost de la mort en solitari, del dol sense espelma

Entre Tots, el departament de Periodisme amb el Ciutadà d’aquest diari, és una bona eina per captar com evoluciona la conversa pública i l’estat d’ànim de la ciutadania. Les desenes de cartes que rebem diàriament ofereixen una vista privilegiada als temes de què més es parla i de quina manera. Moltes de les cartes reflecteixen por, preocupació i incertesa, per l’epidèmia i pel futur. A l’inici del confinament, la majoria eren cartes de vida i resistència, hi abundaven textos motivacionals, un desplegament d’energia en forma d’ànims i aplaudiments per afrontar el confinament. La setmana passada, van començar a sovintejar els textos que reflexionen sobre les conseqüències econòmiques i els que descriuen escenes dantesques en hospitals i ucis, amb parents malalts i dobles confinaments a casa. I aquesta setmana han començat a arribar amb força cartes de mort: comiats, avis que moren en solitari, últims adeus a través de la tauleta gràcies al bon cor d’una infermera, enterraments en solitari, funerals a casa en solitari, sense abraçades, ni petons ni llibre de condolences. Hi ha més altes que morts, però a un diari no se sol escriure per donar bones notícies. L’estat d’ànim decau.

Esborrona llegir les cartes de mort. Si no hi ha tractament ni respiradors per a tots els pacients, ¿què dimonis hi feia allà el meu avi, sol, lluny dels seus? Quan tot això passi, a més del balanç sanitari i econòmic (els morts, els infectats, la caiguda del PIB, els aturats) caldrà abordar l’emocional: la factura de la por i de l’aïllament; el cost de l’angoixa i la inquietud; la cicatriu de la mort en solitari, del dol sense espelma, de la pèrdua sense clausura. Quan un matí de primavera tornem a trepitjar el carrer, caldrà valorar l’enorme factura que implica que no serem els mateixos que abans del coronavirus, ni per fora ni per dins, ni com a col·lectiu ni com a individus. Em temo que és qüestió de temps que comencem a rebre cartes de ràbia i de trauma.