Cartes de mort

Entre Tots, el departament de Periodisme amb el Ciutadà d’aquest diari, és una bona eina per captar com evoluciona la conversa pública i l’estat d’ànim de la ciutadania. Les desenes de cartes que rebem diàriament ofereixen una vista privilegiada als temes de què més es parla i de quina manera. Moltes de les cartes reflecteixen por, preocupació i incertesa, per l’epidèmia i pel futur. A l’inici del confinament, la majoria eren cartes de vida i resistència, hi abundaven textos motivacionals, un desplegament d’energia en forma d’ànims i aplaudiments per afrontar el confinament. La setmana passada, van començar a sovintejar els textos que reflexionen sobre les conseqüències econòmiques i els que descriuen escenes dantesques en hospitals i ucis, amb parents malalts i dobles confinaments a casa. I aquesta setmana han començat a arribar amb força cartes de mort: comiats, avis que moren en solitari, últims adeus a través de la tauleta gràcies al bon cor d’una infermera, enterraments en solitari, funerals a casa en solitari, sense abraçades, ni petons ni llibre de condolences. Hi ha més altes que morts, però a un diari no se sol escriure per donar bones notícies. L’estat d’ànim decau.

Esborrona llegir les cartes de mort. Si no hi ha tractament ni respiradors per a tots els pacients, ¿què dimonis hi feia allà el meu avi, sol, lluny dels seus? Quan tot això passi, a més del balanç sanitari i econòmic (els morts, els infectats, la caiguda del PIB, els aturats) caldrà abordar l’emocional: la factura de la por i de l’aïllament; el cost de l’angoixa i la inquietud; la cicatriu de la mort en solitari, del dol sense espelma, de la pèrdua sense clausura. Quan un matí de primavera tornem a trepitjar el carrer, caldrà valorar l’enorme factura que implica que no serem els mateixos que abans del coronavirus, ni per fora ni per dins, ni com a col·lectiu ni com a individus. Em temo que és qüestió de temps que comencem a rebre cartes de ràbia i de trauma.