Cruel arriba

Arriba l’abril i és inevitable referir-se a la veu sòlida i pesant, com una cortina de vellut, de T.S. Eliot. Comença La terra gastada, aquell poema llarg, sever i solemne –“l’alleujament d’una personal i totalment insignificant queixa contra la vida, un tros de rítmic lament”– , amb els versos que ens informen de la ferocitat de l’abril, el més cruel de tots els mesos. ¿Per què, la crueltat? Perquè barreja, “estarrufant amb la pluja les arrels ertes”, memòria i desig: el que ha romàs colgat sota la neu, inert i fred, i el que és a punt de néixer, els lilàs que sorgeixen de la terra morta. Allò que érem i el que potser serem. 

La confrontació del passat i del futur és a l’origen del lament en un present incert, en el primer fragment del poema, que es titula “L’enterrament dels morts”. És inevitable, aquest primer dia d’un abril més incert que mai, el més solemne i sever que hem viscut, tornar a Eliot i rellegir-lo amb els ulls espantats per la pesantor que s’imposa. “(...) jo no podia parlar”, diu, “els ulls se’m velaven, no em sentia / ni viu ni mort, res no sabia, / la mirada en el cor de la llum, el silenci”. Llegim Eliot exhausts i somorts, expectants.