Liquiditat i pandèmia, el sofriment de pimes i autònoms

La situació provocada pel coronavirus  evidencia l’interdependent que és la nostra estructura econòmica i social. En situacions normals, els fluxos monetaris es comporten de forma circular, i van i tornen de les famílies a les empreses una vegada i una altra, deixant al seu pas multitud de transaccions de béns i serveis.

La reducció dràstica de les vendes d’un negoci i, per tant, la minva d’efectiu a la seva caixa, seria només conjuntural si estigués prevista i l’empresa mantingués una suma suficient de liquiditat per a les seves despeses fixes fins a reactivar-se les vendes. Això no és nou, gairebé tots els negocis són cíclics i cada empresari coneix quin és el moment en què es pot esperar més o menys vendes. Pensin, per citar uns exemples, en el turisme o en la demanda de combustible per a la calefacció.

La crisi del coronavirus no estava prevista. A més, no ha sigut gradual, sinó que ha ens ha colpejat com un tsunami, inclou gairebé tot el teixit empresarial i és mundial. El conjunt d’aquests factors significa que al conegut efecte cíclic que esmentàvem, cal aplicar-li un multiplicador de dimensions desconegudes. És així. El cessament d’activitat de multitud d’empreses genera, a més del drama sanitari i econòmic per a les persones, una falta de liquiditat en les pimes, ja per si mateix amb una estructura financera poc sòlida. Si el problema de la falta de tresoreria persisteix, el normal és que l’empresa es descapitalitzi i acabi tancant. Ho vam veure en la crisi del 2008.

Per això, és imprescindible generar liquiditat en les empreses. La solució dels avals per a la línia especial de crèdits ICO, aprovada pel Govern central, és una via per aconseguir-ho. Però requereix tràmits administratius i té un cost per a l’empresari –que haurà d’assumir el tipus d’interès– i l’administració, que suportarà el cost dels avals. A una empresa que li baixen les vendes, no té per què, necessàriament, tancar, però si li falta liquiditat el tancament és immediat.

El comprador més gran és el mateix Estat. La llei de contractes públics empara compres per un valor aproximat del 18% del PIB. Tot i que és veritat que una part important d’aquests contractes ha quedat paralitzat per les limitacions per les exigències sanitàries de la pandèmia, les compres públiques es mantenen de manera fluida.

Comprovin-ho, només cal llegir el BOE, convertit en aquests dies dramàtics, almenys en el meu entorn, en un ‘best seller’. I les Administracions, malgrat que han millorat els seus terminis mitjans de pagament des de la crisi anterior, que eren d’una mitjana superior a 160 dies, continuen pagant malament.  Segons les dades del Ministeri d’Hisenda, persisteix un fons de factures pendents de pagament fora del termini legal per més de 7.000 milions d’euros. També sabem que paguen puntualment factures mensuals per uns altres 7.000 milions.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És de justícia i, des del punt de vista econòmic absolutament necessari, que les nostres Administracions paguin urgentment totes les seves factures pendents. I a més, han de controlar que els contractistes paguin al seu torn els subcontractistes, assegurant que la liquiditat flueixi a tota la cadena de compra pública. Les Administracions tenen la potestat i mitjans per fer-ho. Ajudem els subcontractistes, els més febles i amb més nivells de risc financer. Liquidar el deute públic comercial pendent seria un alleujament per a les empreses sense cost per a l’Estat.

Hem d’entendre que poder ajornar obligacions amb l’administració i injectar liquiditat són possiblement les millors solucions. Per això, des d’aquesta tribuna, sol·licito que aquelles companyies, institucions i professionals que disposin de tresoreria o possibilitat de finançament que siguin responsables i paguin les seves factures o retardin les seves obligacions tributàries. Així tindrem un futur de riquesa i treball per a tothom, a diferència de si parem més la «màquina», que ens pot portar a un escenari catastròfic i mai vist.