28 maig 2020

Anar al contingut

Dies de muntanya russa emocional

Apartament de la mort

Apartament de la mort

Najat El Hachmi

Confinats sembla que l'existència s'hagi encongit però tot això passarà i en sortirem amb una gana voraç, gana de vida.

No sé què em passa. El confinament no m’inspira ni per posar-me a donar un curs on-line del que sigui que sàpiga fer ni per compondre cançons ni per escriure una novel.la sobre epidèmies en dos dies. Admiro sincerament els que són capaços de vèncer la por i la incertesa i aconsegueixen treure-li profit a una situació tan estranya. Per no parlar del temps, que és el mateix de sempre però ara hi hem d’encabir tot de tasques que abans ens repartíem entre més persones. Jo ja m’he rendit i he decidit que faré el que pugui i el que sigui prioritari. No puc aprofitar per descansar, teletreballar, fer de mestra, d’animadora infantil, neteja de primavera, ioga cada matí, aprendre un nou idioma o a tocar un instrument, tot mantenint la vida social online i a sobre fer un detox de primavera. Llegir tots els llibres pendents, veure totes les sèries i tot plegat amb els horaris i les rutines habituals per no perdre el nord. No deixa de sonar el “no pares, sigue, sigue”. Doncs no, això no és cap festa, ni unes vacances ni un retiro espiritual.

Faig el que he fet sempre en situacions de gran angoixa: agafar-me a la lectura, evadir-me obrint finestres, enormes finestrals a altres mons, altres vides descrites pels innombrables autors amb qui comparteixo despatx però no per aprofitar el temps. Hi trobo companyia i recer en les pàgines dels llibres que tinc a mà encara que no m’hi pugui concentrar gaire. Rellegir, ara, és una mica tornar a casa. Com continuar escrivint, no abandonar l’impuls tot i el cel gris que cobreix ara mateix Barcelona (un cel net i una ciutat en silenci com no l’hem tinguda mai). Les múltiples vies de comunicació són tremendament útils, imprescindibles per a la supervivència mental i emocional però a estones acaba saturant rebre quantitats ingents de missatges. Saber que estem bé els que estem bé de manera instantània és un gran què. Però recomanacions de llibres sobre pandèmies, textos que no s’acaben mai o teories de la conspiració, tot això no sé si ajuda.  Sí que més que mai és important que les fonts d’informació siguin fiables. Ja és prou dur estar tancats com per permetre que ens intoxiquin amb  amb falsedats o manipulacions. 

Trobar a faltar els desconeguts

Però no ho negaré: són dies de muntanyes russes emocionals. Indignació, enuig, humor negre, passotisme, preocupació, dubtes existencials, etc. I tot seguit una tristesa estranya que crec que no em puc permetre perquè no tinc ningú proper que s’hagi posat malalt. És per als qui no poden acomiadar-se dels familiars, la tristesa. És l’aïllament, la sensació de ser molt lluny els uns dels altres, més lluny i tot del que el distanciament social obliga. Jo no tenia consciència de necessitar tant la presència dels altres. Dels meus sí, em dol al cos quan sóc lluny dels qui estimo però és que ara trobo a faltar els desconeguts, la seva proximitat anònima quan al súper no havia de mirar-me’ls com a possibles enemics portadors d’un virus mortal. Van amb la boca tapada i encara que no hi tingui res a veure, no sé si per herència cultural o què, evito mirar-los als ulls. Però sempre ho hem fet, no? No mirar-nos gaire els desconeguts? Com és que ara em semblen més desconeguts que mai? No ho sé, però el fet d’haver de mantenir la separació entre nosaltres em provoca la sensació d’estar vivint una distopia obscura, una mena d’autoritarisme sanitari.

I antics fantasmes que han revifat, fantasmes d’altres confinaments de per vida. La meva mare només sortia un cop per setmana de casa i per anar a comprar. Com s’ho va fer per aguantar-ho? En va tenir prou amb ser educada en l’empresonament per raó de sexe? Estem fets per al confinament? Ella mirava per la finestra, tot i que, com en el refranyer català, hi havia dites que alertaven sobre les dones que tenien aquest costum. Cada visita que rebíem era una festa. Una torrentada de relats i notícies, la prova vivent d’un món que existia fora, més enllà del dia a dia de llevar-se, netejar, cuinar, resar, dormir i tornar-se a aixecar per fer altre cop el mateix. Em puc sentir afortunada jo: el meu confinament és temporal i per motius sanitaris de pes, no pas per moral de discriminació.

Potser m’estic posant sentimental (no sé si és una altra fase del procés que estem vivint) però jo no vull escriure poemes ni cançons, vull  tornar a trepitjar els carrers i fer l’aperitiu a la plaça, veure els nens empaitant coloms i que s’acabi aquesta grisor insuportable. “Tot en tots els homes no és altra cosa que apartament de la mort” diu el protagonista obsessiu de “Sí” de Bernhard. Doncs sí, contínuament estem abraçant la vida i fugint de la mort. Gaudint-la, devorant-la, seguint i seguint, creant, estimant, menjant i bevent. Confinats l’existència  sembla haver-se encongits però tot això passarà i en sortirem amb una fam ferotge, fam de vida.