Dues mirades
Justícia poètica
En el cas d'Helena Jubany, recollit en la sèrie 'Crims', més enllà de l'esbronca entre policies, jutges i fiscals, amb el culpable encara lliure, bategava un desig cert de justícia poètica, la del temps impertorbable de la dignitat
ialvarez52067408 29 01 2020 barcelona presentaci del nou programa de tv3 c200131191123 /
Els ‘Crims’ de Carles Porta, que van passar de Catalunya Ràdio a TV-3, han tingut un èxit eixordador. Hi hem vist passar assassins de geriàtric, psicòpates en un pàrking o obsessos homicides reincidents, casos històrics que van marcar una època de la crònica negra. Criminalitats antigues i delictes recents, més o menys garbellats per a la memòria. Hem sentit testimonis, hem vist reconstruccions discretes de les escenes, hem entrat als escenaris i els arxius. Ens hem acostat al mal.
En l’última entrega d’aquesta primera temporada, però, hi ha hagut un fet singular: el crim d’Helena Jubany no està resolt. Han estat, potser, els dos episodis més feridors i esfereïdors d’un programa que ha sabut mantenir el pols narratiu (és a dir, l’entreteniment) a partir d’uns fets tràgics, moltes vegades paorosos, però sempre des del respecte a les víctimes. En el crim de Jubany, però, encara viu, lacerant, més enllà de la brega no gens dissimulada entre policies, jutges i fiscals, amb el culpable encara lliure, hi bategava un desig cert de justícia poètica. És a dir, aquella que no coneix els terminis de la prescripció legal sinó el temps impertorbable de la dignitat.
