03 d’ag 2020

Anar al contingut

L'acció dels governs

¿Com es gestiona una pandèmia?

NEIL HALL

¿Com es gestiona una pandèmia?

Salvador Macip

L'equilibri que han de mantenir els líders entre seguir les recomanacions científiques i no paralitzar el país més del necessari els fa ser massa prudents

La pregunta sencera seria: ¿com es gestiona una pandèmia en una societat globalitzada i hiperconnectada on et pots plantar a l’altra punta del globus en poques hores i on la informació, també la falsa, es transmet a la velocitat d’un clic? Una resposta podria ser que no en tenim ni idea perquè és el primer cop que ens trobem en una situació així. Però no és del tot cert que el Covid-19 ens enganxi per sorpresa. El 2009 ja en vam viure un simulacre amb la grip porcina, un virus nou que també va córrer com la pólvora. No hem sabut aprofitar aquesta dècada de tranquil·litat per dissenyar un pla d’acció global contra pandèmies, coordinat per una sola entitat guiada pels millors experts, que hauria sigut l’ideal. A manca d’això, hem hagut de deixar la resposta a mans de cada govern. I aquí és on comença el drama.

Visc al Regne Unit, i quan Boris Johnson va anunciar el seu petit experiment de darwinisme social (deixem que la gent s’infecti i els que sobrevisquin generaran una immunitat de grup que frenarà els contagis), els meus amics em van contactar esparverats. Els vaig tranquil·litzar: era una estratègia amb cert sentit però insostenible a curt termini. Es podria fer amb una malaltia que progressa a poc a poc, però deixar que la covid-19 avanci al seu ritme saturaria ràpidament els hospitals, que seria nefast. Vaig pronosticar que abans de dues setmanes hauria de canviar de tàctica. Només va tardar uns dies.

El gran ego de Johnson

Si jo, amb coneixements sobre el tema però sense experiència en epidemiologia o salut pública, vaig veure-hi ràpidament el problema, ¿com és que els assessors del primer ministre no se’n van adonar? Segur que ho van fer, però per sobre les raons tècniques s’haurien d’imposar les polítiques (el gran ego de Johnson, la necessitat de marcar múscul davant dels europeus...). A l’altra banda de l’Atlàntic, la situació va ser similar: Trump, sempre impermeable a la ciència, perdia un temps preciós assegurant que tot estava controlat i adoptant mesures sense lògica (¿impedir que aterrin vols d’Europa però no del Regne Unit?), com sempre pensant abans en l’economia del país que en la salut dels ciutadans.
Un líder intel·ligent reconeix les seves limitacions, s’envolta d’experts i, sobretot, se'ls escolta. Per desgràcia, molts governants avui en dia obvien una o més d’aquests passes, i ara paguem el preu de posar aquests irresponsables a dirigir països. Són comportaments perillosos quan prendre decisions de vida o mort amb celeritat.

És normal que en situacions com aquestes hi hagi dubtes. Encara discutim, per exemple, si tancar escoles té un impacte rellevant. El Center for Disease Control and Prevention dels Estats Units recomana no fer-ho, basant-se en dades de l’Àsia, però la majoria d’estats han tirat pel dret. Haurem d’esperar a analitzar les xifres per saber quina era l’opció adequada. En canvi, altres accions les tenim clares. Aïllar com abans millor els focus principals i tancar països funciona molt bé. Ho hem vist a Singapur, Taiwan i Hong Kong que, malgrat estar ben a prop de l’epicentre, han aconseguit salvar-se de la pandèmia. ¿El secret? Una actuació ràpida i contundent imposant quarantenes i confinaments i controlant fronteres. A Itàlia ha passat el contrari: sense contenció, la població infectada del nord es va estendre per tot el país, i amb ells el virus.

Reacció ciutadana

Malgrat les evidències, a molts dirigents encara els tremola el pols. Boris Johnson mateix no sabia què fer amb un Londres que se li estava omplint de virus més ràpid del que li agradaria. La seva estratègia inicial de demanar que la gent no anés als pubs però no tancar-los resumeix bé aquesta indecisió. L’equilibri que han de mantenir els líders entre seguir les recomanacions científiques i no paralitzar el país més del necessari els fa ser massa prudents. Per sort, el virus va retardat al Regne Unit unes setmanes respecte al sud d’Europa, per això molts van entrar en modus confinament fins i tot abans que el Govern ho ordenés. Potser aquesta reacció ciutadana compensarà en part les vacil·lacions dels polítics.

Quan acabi el pic d’infecció i comptem les víctimes de cada país, podrem valorar millor la gestió que se'n ha fet. Serà un bon moment de retirar-li la confiança als polítics que no hagin sabut prendre bones decisions durant la crisi. Perquè el millor que podem fer els ciutadans per lluitar contra les pandèmies és posar-nos a les mans dels líders adequats.